Qui aguanta el món?

Ens aixecam al matí, amb l’aroma del cafè o el te, feim una ullada a les xarxes, a la premsa o escoltam la ràdio, el ‘renou’ d’allò que ha succeït comença. Tothom sap de què parla o és entès en la matèria més insospitada. Per tot arreu ens arriben ‘vibracions’, fins i tot escoltam el que encara no ha passat. A vegades pens que som com les balenes, que corren el perill de perdre el camí i quedar-se varades a la vorera de la platja per l’excés de ‘renou’ al mar.

Les ‘emissions’ i els moviments constants continuen el migdia, el vespre i cada vegada que clicam una pestanya al mòbil. Diríem que ja no podem estar quiets per estalviar la sensació de caiguda. Aquest moviment constant ens fa sentir vius i ens aguanta. Sembla que associam la quietud i l’aturada amb la mort i que d’alguna manera ens connecta amb les nostres pors més íntimes i ancestrals. Entre l’1 i el 3 hem perdut el 2 pel camí.

Assolim com a pròpies les ‘consignes’ que ens ajuden a fer suportable l’excés de seguretat i control que hem assolit socialment. El preu a pagar per la llibertat assegurada és la confusió global i l’excés. Ho tenim quasi tot fermat i lligat. Al llarg de la història no havíem estat mai tan segurs com ara, però les percepcions subjectives ens diuen el contrari. Els periodistes demanen constantment per allò que succeirà demà. Quin model de societat estam dibuixant? Cal controlar-ho tot i fermar-ho, millor abans que passi, no fos cosa que... el món caigués o s’ensorràs.

El món s’ha d’aguantar i rodar perquè si no podria caure. Fa milers d’anys que ho sabem, que pot caure. Per això, cada 31 de desembre el rector i el batle de Sineu, baixen al subsòl del campanar de l’església parroquial de Santa Maria acompanyats d’un escolanet, amb un llumeneret blau. Baixen per greixar el pern que aguanta el món. La tradició i els bons costums manen. Fins i tot a la península Aràbiga, on no tenen el poble de Sineu, ni perns tan grossos, tenen la seva Kaaba per aguantar-se. 

Segons la tradició àrab, des del principi de la Creació fins al dia del Judici Final, hi ha d’haver sempre com a mínim un peregrí que faci voltes entorn del meteorit anomenat la Pedra Negra, d’aquesta manera el món no podrà caure. Fins i tot el 1917, quan les tropes turques volgueren recuperar la ciutat de Meca i començaren a bombardejar la Gran Mesquita o de Masjid al Haram, el xerif de Meca, el sayyid Hussein bin Alí, va llogar un estol d’homes per tal que dia i nit hi hagués gent voltant i pregant entorn de la Kaaba. Ho feren amb valentia, sota la pluja de bombes otomanes i amb la promesa de la vida eterna si la cosa acabava malament. Per cert, a la mateixa plaça que la Kaaba hi ha un pou sagrat de grans dimensions i molta profunditat, l’anomenen ZemZem. Diu la tradició muslim que un dels camins que duen directament al cel és al fons del pou. Els musulmans de l’Índia i el Pakistan –que tenen anomenada de prendre’s les coses en sentit literal–, començaren –el segle XIX– a llençar-se al fons del pou. El xerif de l’època va haver de posar una rígida i espessa xarxa al coll del pou per aturar aquests fervorosos creients, ansiosos d’accedir ràpidament al paradís promès.

Els grecs clàssics sabien que el despietat Zeus va condemnar per tota l’eternitat el jove Atlant a mantenir la terra separada del cel. I a hores d’ara encara compleix la condemna.

A les nostres illes sabem que els eremites de Mallorca resaven i pregaven a Miramar, Artà o Randa amb la convicció que només d’aquesta manera el món no cauria. L’oració constant i humil d’aquesta gent, antigament venerada i ara oblidada, ens ha salvat i sostingut fins ara. El teòleg Karl Barth va escriure en certa ocasió que només coneixia una manera per sostenir el món, i era ajuntar les mans per resar.

A una llegenda, a hores d’ara inèdita, recol·lectada per Antoni Maria Peña el 1894, es diu que el pern que aguanta el món està situat a una roca de Formentor. El pare Ginard, en el seu immens ‘Cançoner Popular de Mallorca’ també va recollir diverses gloses que parlen dels perns que aguanten el món. N’hi ha una que diu:

Donau cartes i envidau
i no entretingueu es joc.
Encara que sia al·lot,
dins es faldar des cassot
des pern del món duc sa clau.

Curiosament, el rector de Sineu, el xerif de Meca, l’informador Peña i l’ermità de Miramar i el Cançoner volen el mateix: que el món rodi i se sostingui a si mateix. Òbviament, refusen l’excessiu ‘renou’ que ens enlluerna actualment i no ens deixa gaudir de la consciència de la vida i de l’esperit tranquil sempre enyorat. En els nostres temps, la lentitud i el silenci estan proscrits i penalitzats, surten punits a tots els codis penals. Ni tots els Habermas, Küng, ni els Bauman ens han pogut salvar d’aquest estadi de confusió i hesitació.

Potser la cooperació i la interacció humana està fonamentada en tenir mites comuns que només existeixen en l’imaginari col·lectiu de la gent. El filòsof i teòleg pobler Guillem Muntaner ho té ben clar, dins el camp de l’ humanisme cristià ha ‘predicat’ a les aules universitàries de mig món: el futur serà allò que nosaltres vulguem. Si ho diu ell, jo m’ho crec.