Agustí Villaronga, tanta generositat
Era una periodista que tot just començava. La meva padrina vivia relativament a prop de la seva mare, a s’Arenal. Els meus pares estiuejaven al mateix lloc que una de les seves germanes. Entre la família d’Agustí Villaronga i la meva hi havia una relació, no en diria una amistat molt propera, però sí un afecte. A ell no havia tingut l’ocasió de conèixer-lo. Per aquell temps –finals dels anys 80–, Agustí Villaronga feia anys que vivia a Barcelona, ja havia fet dues pel·lícules, Tras el cristal i El niño de la luna que, tot i les nominacions i els premis rebuts, per aquí tothom trobava estranyes, fosques, de vegades aterridores i sempre incomprensibles. O així, almanco, les trobava la majoria de gent del meu voltant.
Quan em varen dir que podria fer una entrevista a Agustí Villaronga –juraria que va ser una de les primeres que vaig fer–, record que gairebé tremolava: il·lusió i por. Em va obrir la porta de ca sa mare i em va obrir la seva ànima. Va xerrar, generós, de la seva vida i del cinema, em va fer entendre –sense que fos la seva pretensió– la manera que tenia de veure el món, vaig percebre la seva poesia, la sensibilitat de les seves paraules i em va deixar veure la brillantor dels seus ulls. També les inseguretats, també com li feia mal la incomprensió i, també i sobretot, fins a quin punt estava disposat a passar gana o a deixar allò que més estimava, el cinema, si no podia sentir-se a gust amb el que signava, si no s’ho creia, si no s’hi podia reconèixer . I si obrir-se del tot és expressió de generositat, la va tenir ja sempre amb mi i amb tothom. No debades, aquests dies hi ha hagut qui es demanava: “Què havies fet perquè t’estimés tanta gent, Agustí?”.
