Ah, si em féssiu cas!
Un intel·lectual és un erotòman que ha descobert alguna idea més interessant que el sexe. Si en un primer moment aquesta idea era progressista i optimista, ara s’ha tornat conservacionista i pessimista.
El millor exemple d'optimisme progressista ens el proporciona Trotski quan assegura, a Literatura i revolució (1924), que anem cap a un home nou, «incomparablement més fort, més savi i més subtil. El seu cos serà més harmoniós, els seus moviments més rítmics, la seva veu més melodiosa. L’home mitjà assolirà la talla d’un Aristòtil, d’un Goethe, d’un Marx». Aquest erotisme entusiasta era tan punyent que Paul Nizan va viatjar a Rússia el 1934 per comprovar si la revolució havia acabat amb l’angoixa i la por a la mort, que és el que postulaven els cosmistes russos, tan ben descrits per Michel Eltchaninoff (Lenin pisó la luna).
Marx creia fermament que el vell món estava en agonia i que el nou, que s’anunciava amb dolors de part, es dirigia inexorablement cap al progrés. Per a l'intel·lectual progressista, l'ordre social és intel·ligible i mal·leable. Tot allò que va malament es pot eliminar adaptant la realitat als seus esquemes ideològics.
Aquest tarannà entra en crisi quan es pren consciència que el temps va rajant, però el vell continua en agonia i el nou no acaba de néixer. Aquest interregne que tan tossudament impugnava la racionalitat marxista abocava, segons Antonio Gramsci, a una inevitable crisi d'autoritat. Amb l'erosió del vell, les instàncies orientadores heretades perdien el seu prestigi i ja no actuaven com a guies, però pretenien continuar manant. Gramsci no es va adonar que una d'aquelles instàncies heretades era el mateix marxisme.
«Ara –reconeix Richard Rorty– no podem continuar sent leninistes i hem d'afrontar algunes qüestions que el leninisme ens ajudava a eludir: estem més interessats en alleujar la misèria o en crear un món on els intel·lectuals siguin els guardians del benestar públic?»
En realitat, el nou món ha engendrat un munt de criatures, però cap d’elles ha heretat la fesomia que l'optimisme progressista havia previst. Mentre l’intel·lectual marxista imaginava les meravelles d’un futur esplendorós, el futur es va anar capgirant cap a un destí inesperat.
Avui hi ha intel·lectuals que ens alerten de la imminència d'una apocalipsi planetària. La filòsofa Deborah Danowski i l'antropòleg Eduardo Viveiros de Castro estan convençuts del declivi de l'aventura antropològica (The Ends of the World); Jean-Luc Nancy ens assegura que vivim en «el temps que sap que pot ser la fi dels temps», fins i tot podríem ser «els darrers humanoides»; els llibres del biòleg Paul R. Ehrlich no desmereixerien en la secció de terror d’una biblioteca (Extinció, L'explosió de la població, Un món ferit…); Bruno Latour se sent incapaç de gaudir d'un cafè mentre pensa en l'estat dels tròpics.
Steven Pinker parla de «progressofòbia» i l'ONU de «climate anxiety». Més del 50% dels nostres joves creuen que un desastre apocalíptic és imminent, a causa del canvi climàtic, l'esgotament i la degradació dels recursos naturals i els ecosistemes, el creixement de la població mundial, les pandèmies, un col·lapse econòmic, una guerra nuclear o biològica, la col·lisió d'un meteorit, etc.
Una certa «histèria penitencial» (Steiner) forma part dels continguts curriculars de les escoles, on la ideologia del progrés ha estat substituïda per un difús sentiment de culpa per ser com som. Ronald Bailey, editor de ciències de Reason, només hi veu una sortida: el transhumanisme.
Malgrat les evidents diferències, el progressisme dels nostres avis i el pessimisme dels nostres nets comparteixen el mateix menyspreu per l'home tal com és. No li perdonen que mentre el món s'enfonsa estigui pendent de la selecció espanyola de futbol o que s’estimi més una hamburguesa de carn que uns canelons de carbassó i quinoa.
Recordant la seva joventut revolucionària, escriu Victor Serge a les seves Memòries: «Sentia una aversió barrejada de ràbia i d'indignació cap als homes que veia instal·lar-se al món còmodament. Com podien ignorar el seu captiveri, com podien ignorar la seva iniquitat?»
El futur ja no és el que era, però els intel·lectuals «compromesos» d’ahir i d’avui ens asseguren que quan diem que estem bé ens enganyem, perquè en realitat estem malament. El benestar és l’opi del poble.
Avui, com ahir, l'intel·lectual continua erigint-se en el mestre d'escola de la societat, com el sistema nerviós central de la moralitat pública. «Ah, si em fessin cas!», remuga amb la consciència moral satisfeta, que és l’opi dels intel·lectuals.
