Ai, ai , ai–la IA!

Començo citant l’escriptora Joanna Maciejewska, perquè va ser una de les primeres a qui vaig llegir l’argument que el que convindria és un artifici que renti la roba i els plats mentre nosaltres llegim i escrivim, i no pas un que s’interessi per l’art mentre nosaltres fem dissabte. La pega és que els avenços tecnològics van tan de pressa que mai no deixen gaire temps per prendre decisions ben rumiades abans de… Ai! Molta IA, molta IA, però tan poca intel·ligència humana que ens han inventat un sistema capaç d’aprendre operacions i tasques que ja ens agrada de rumiar i dur a terme, en comptes de les que representen un esforç físic o mental dur, tediós o desagradable.

I les repercussions s’eixamplen i escampen com un eco eixordador… Per exemple, al 5è Congrés Mundial d’Ecoacústica que enguany s’ha fet a Madrid, es van debatre una sèrie d’usos de la IA que estan provocant la situació següent en aquest àmbit de les ciències del medi: tot de joves acabats de llicenciar i postgraduar en camps i assignatures com programació i entrenament d’intel·ligències artificials s’afanyen a acumular terabytes d’enregistraments de sons de la natura, sense haver-se format ni mitja idea de com funcionen els ecosistemes que graven o quines són les espècies que col·leccionen. Entaforen una gravadora passiva a cada racó i raconet de boscos, selves, deserts i albuferes; premen el botó de rec amb un comandament a distància i, al cap de vint-i-quatre hores, una setmana o tres mesos, peixen el material a una IA que l’ha de pair i regurgitar en forma de dades útils per a l’estudi dels paisatges sonors i de la bioacústica. Finalment, del laboratori estant, ells bàsicament es dediquen a endreçar els números en PowerPoints molt ‘cuquis’ per animar la comunitat a refiar-se dels resultats.

La pregunta, doncs, és qui hi confiarà, en unes conclusions que no ha verificat una persona? Si els qui enregistren els sons (o, com a mínim, els qui escolten les gravacions) no coneixen els insectes, amfibis, ocells, mamífers o peixos que s’hi senten, ¿quina mena d’estudis poden desenvolupar? Quines hipòtesis plantejaran? Per servir a qui o a què? I com n’interpretaran els resultats? Els nous mètodes de treball poden acabar implicant deixar que també sigui ella, la IA, la que aprengui, la que absorbeixi i memoritzi el coneixement de cada dia que ens permet gaudir (i estimar i respectar) el món, en comptes de nosaltres del futur.

A mi em revenen aquells versos de Toni Gomila –tornats cançó per Pau Riba: “De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res. Ni el seu nom. I amb un genèric, l’humilien”. No s’hi val a dir-li ocell i prou –és una mèrlera, un abellerol, un xoriguer o un sebel·lí. Hi ha cants, refilets, piuladissa, gralls i xiscles. No s’hi val a simplificar amb genèrics, perquè cadascun d’ells té una llengua pròpia, i una pila de noms en les nostres –les humanes. Per respectar-les, espècies i llengües, calen detall i concreció científics; i, perquè el coneixement científic es relacioni positivament amb els ecosistemes, val més que hi intervingui l’espiritualitat. Si no, demà passat no l’altre, només la IA sabrà passar gust d’escoltar el grill que anuncia l’estiu.

Però també hi ha humans de la corda de la bioacústica catalana, Eloïsa Matheu, que es desplacen en l’hàbitat que enregistren i treballen per documentar-ne la riquesa en xifres i poesia alhora, fomentant un vincle significatiu entre espècies. O del doctor Shin Kubota, biòleg de la Universitat de Kioto, que estudia el grumer –born o medusa– immortal, Turritopsis dohrnii, que és capaç de regenerar-se infinitament d’ell mateix i, per tant (que sapiguem), és l’únic ésser sempitern de La Terra. El doctor Kubota en cria un exemplar, que estima a mort mentre observa i estudia; i només passa pena de què en farà, de l’animal i el coneixement, la humanitat capitalitzada, un cop l’adquireixi. Mentre recerca i extreu dades precises i contrastades, el doctor Kubota s’ha convençut que ens queda una eina, als humans, en la qual encara podem confiar: l’art. I és per això que ha compost una sèrie de cançons dedicades al sempitern grumer i, bo i disfressat amb uns tentacles inofensius, les canta en congressos científics, universitats i escoles.

Acabo confessant que, més que un progrés de la IA, m’estimaria la dominació mundial per part d’aquests hidrozous mil·limètrics que gaudeixen tant de la vida que se les han empescat, lentament durant generacions, per aprendre a autoregenerar-se amb una metamorfosi que els allarga l’aventura vers l’infinit.