'Águas de Março', d’Antonio Carlos Jobim, és una d’aquestes cançons que freguen la perfecció, i probablement la més que frega en la versió que es va fer més famosa, la que enregistraren el 1974 el mateix Jobim i Elis Regina. A Brasil algú la va elegir la millor canço brasilera, i mira que tenen per triar.
Escoltar-la quan març deixa caure anc que siguin quatre gotes és un dels rituals mitomaníacs amb què aquest servidor intenta fer-se la vida un poc més habitable. I això que allà les pluges de març assenyalen la fi de l’estiu, i aquest és, en el fons, l’esperit de la cançó, la lletra de la qual té forma d’una enumeració no tan atzarosa, i aquí per força han de tenir un altre sentit.
He recuperat el ritual i la cançó aquests dies que el mes foll s’ha decidit a marcejar una mica, després d’un febrer càlid i protoprimaveral i ens ha obsequiat amb un glopet d’hivern que he percebut amb alleujament. Però també en això dec ser rarenc i diferent, perquè al presentador del telenotícies li ha faltat temps per afegir als espants sobre fredors, plugims i espurnes de neu una dosi de tranquil·litat: “però no passin pena, perquè demà o passat demà tornarà el bon temps”.
No passin pena? Ho vull atribuir a la beneitura estivalista, que sembla un dels tòpics incontestats de la ideologia televisiva, una mena d’estat d’ànim de fons, com si tots fóssim multimilionaris pendents del sol per anar a gaudir la 'dolce vita' tropical de platges blanques, iots assolellats i pinya colada, però, ep!, despenent tones de kilowats en aire condicionat per combatre les xafagors. No diré que em sorprèn, però m’escandalitza que algú amb un poc de seny atorgui la consideració de bon temps a un febrer que un dia sí i l’altre també passa els vint graus.
I no ho dic només perquè el fred de l’hivern és necessari per evitar que la processionària faci el matx que torna a fer als pins de l’illa, o per fer l’aire una mica net de bacteris i altres porqueries, que, aquest febrer de bon temps, em diu un amic que és metge de poble, i reforça l’observació citant l’expertesa del funerari, la mortalitat entre els més vells ha estat molt més alta de l’habitual. Ni ho dic perqué només ens manquen hiverns estivals per procedir a una versió bèstia i imprevista de la famosa i sempre oficialment cobejada desestacionalització del turisme.
Per molt que cap episodi concret de raresa meteorològica es pugui atribuir a la crisi del clima, és mal de fer no associar la suma d’excepcionalitats que ens afecten a una situació que els especialistes d’arreu qualifiquen ja de terminal, de pròxima a la línia de no retorn. A la pràctica, davant una mena d’indiferència generalitzada, ja sia en forma de menfotisme absolut, de negacionisme cabota i gens innocent o de la gestualitat insuficient dels poders que encenen un ciri a Déu i una autopista al diable.
Que de cop una joveneta sueca que té més raó que un sant en els seus arguments sigui il·luminada amb la intensitat viral del 'trending topic' no deixa de tenir un punt emocionant, com que en la seva estela es mobilitzin un milió o dos o els que siguin d’adolescents de tot el món. Com més serem més empenyerem, i millor que els joves es dediquin a això que al masclisme de 'reggaeton'; però no deixa de semblar sabonera sentimental, i fa la mica d’efecte que més d’un, en acabar la mani, anirà a berenar d’un 'burguer' d’efecte hivernacle i deforestació.
No sé si és massa demanar reivindicar avui aquella argumentació que Enrico Berlinguer va desenvolupar, l’any 1977, en favor d’una austeritat ben diferent de l’austericidi que ens aplicaven fa poc, de l’“anivellació en la indigència”, una austeritat concebuda com un mitjà per impugnar les bases d’un sistema caracterizat per la ideologia del creixement perpetu, la tudadissa de recursos, el consumisme extrem, la insolidaritat i la desigualtat. Una austeritat que hi ha raons sobrades per defensar com una necessitat ineludible, i que, potser, hauria de ser, una idea central en la transformació de les estructures i les idees bàsiques de la nostra societat.
Torn a la cançó del principi, que no deixa de parlar de coses petites però essencials, de transformació i d’esperança. Bé que ens calen.