Les aigües sense molí

A una espècie de debat televisiu local, alguns participants es mostraven orgullosos perquè les Balears i Pitiüses no siguin tan sols una destinació turística de sol i platja, sinó que arrodoneix l’oferta el gran 'potencial cultural' de la nostra terra. Certament, tenim a disposició del visitant un patrimoni històric i artístic que està bastant bé, sempre, però, que siguem prudents en les comparacions. Salaverría, en un llibre de prosa porosa amb il·lustracions de Hervin Hubert, celebrava la singularitat de la catedral de Palma perquè s’aixeca just devora la mar, navegant en la llum mediterrània, mentre que el gòtic en general creixia entre obscures boires de grans ciutats europees d’interior. En llegir-ho per primera vegada, servidor, aleshores de catorze o quinze anys, va sentir l’orgull que feia al cas. Després, hem vist bastant de gòtic inundat de llum mediterrània a la vora de la mar. Volia dir amb això que la singularitat artística del nostre patrimoni històric no és tan esplendorosa com per atreure masses turístiques. Així i tot, és cert que podria constituir un complement de plata, però fins ara no sembla que la qüestió s’hagi encaminat adequadament. 

Ara record una vesprada amb Jordi Pujol, de fa una vintena d’anys o més, en què el polític agraïa a les nostres illes i al País Valencià l’aportació a la cultura catalana. Ell tenia clar que la cultura era el gran motor del creixement del país i de la seva imatge en el món. Va citar, a títol d’exemple, Baltasar Porcel, Carme Riera, Maria del Mar Bonet i alguns assistents a l’acte, i Raimon i Joan Fuster, del País Valencià. És curiós com el Principat portava (i porta, ara més) tanta d’aigua al seu molí des de les nostres illes i el País Valencià, mentre que aquestes comunitats mostraven indiferència o hostilitat criminal pels seus artistes i escriptors.

Seria potser excessiu dir que la cultura és el gran atractiu turístic del Principat, és innegable que ha contribuït a estructurar el país i a facilitar-ne la ubicació en el mapa. Certament, encara li manca la fortalesa dels grans centres culturals internacionals. Encara no està en condicions de llançar al món un artista, per exemple –Picasso, Miró, Clavé i altres necessitaren la capacitat expansiva de París–, però l’artista hi pot fer cada dia més camí. 

A nosaltres ens queda el dret d'esperar canvis substancials que, ara per ara, no veim com es puguin produir.