Aïllament volgut

L’editorial minúscula ha publicat un llibre –petit com el seu nom– que és una autèntica delícia, una perla d’aquelles que trobes inesperadament en una llibreria i que t’alegren el dia i més enllà.

Es tracta de Ciudades de papel, escrit per la quebequesa Dominique Fortier. És un llibre molt especial, inclassificable, i això és en gran part el que el fa més interessant.

Fortier és una gran admiradora d’Emily Dickinson, de la qual s’ha investigat i dit gairebé tot. Malgrat això, la figura d’aquesta poeta que vestia sempre de blanc i s’aïllava a la seva habitació continua mantenint, tant de temps després de la seva mort, un punt enigmàtic que la fa molt atractiva.

Dominique Fortier decideix aproximar-se a la vida i l’obra de Dickinson repassant els espais de la poeta. Les ciutats on va viure o passar temporades –Boston, Amherst, Mount Holyoke, Homestead– i, especialment, la casa dels seus pares, el jardí, la seva habitació. “De tots els membres de la seva família, potser la casa és el seu preferit”, escriu Fortier.

Emily Dickinson va viure els primers deu anys amb els seus germans, Austin i Lavinia, a casa dels seus pares, que és també la casa dels seus avis. Hi torna quan té vint-i-cinc anys i allà –després que el seu germà es casi i que morin els pares– viurà els últims anys de la seva vida amb la seva germana. Dickinson buscava l’aïllament, el silenci i la pau, per poder escriure. Primer va limitar els seus moviments a la casa i el jardí, però va passar els últims anys reclosa a la seva cambra. Inevitablement, aquesta excentricitat ens fa pensar en la nostra Caterina Albert, que va viure els últims deu anys a la seva habitació. Al llit!

I és aquí on m’ha semblat interessant i suggeridora l’aportació de Dominique Fortier. Després que molts estudiosos hagin especulat si Emily Dickinson podia haver patit agorafòbia o algun trastorn similar o que la seva actitud es pogués deure a algun trauma o a un amor desgraciat, Fortier planteja la possibilitat que, senzillament, Dickinson acabés cedint a la seva propensió natural a la solitud i busqués el silenci. “En realitat –escriu Fortier– no em sembla difícil d’entendre. Si de cas –afegeix– el que costa d’entendre és per què no hi ha més escriptors que decideixin fer el mateix”. Els investigadors o admiradors de Dickinson consideren una proesa sobrehumana que passés els últims anys en solitud, però Fortier ens interpel·la: “¿No és circ de la vida ordinària, amb la seva desfilada de futilitats i obligacions, el que resulta sobrehumà?”

I si això és comprensible en l’època d’Emily Dickinson –al segle XIX–, ¿com no ho ha de ser en aquest segle XXI nostre, tan sorollós, tan hipercomunicat, tan abocat a l’exhibició de la intimitat?

Dickinson, doncs, escrivia tancada entre quatre parets, sobre llocs, fets, sentiments que no tenia a l’abast. I Fortier també es pregunta (recordo Irving quan diu que els bons llibres són els que estan plens de preguntes i no pas de respostes) si cal conèixer les coses per poder descriure-les bé. Si no és millor tenir la llibertat per inventar-les.

Per què els estudiosos de Dickinson s’entesten a buscar-li un amor secret, per poder donar explicació als poemes d’amor que escrivia? 

L’autora de Ciudades de papel va intercalant les seves aportacions sobre la vida de Dickinson, amb la seva pròpia experiència, la d’una quebequesa “exiliada” a Boston, amb un seguit de reflexions sobre les ciutats i les cases, sobre el desarrelament i l’exili interior.

Us recomano Ciudades de papel, i si el llibre us convida a rellegir els poemes d’Emily Dickinson, millor encara.