Aïllar l’extrema dreta

La irrupció de Vox en l’escenari polític és una font inesgotable de debats passionals. Qui més qui manco lamenta la seva existència, però mentre uns lamentam que s’hagin reobert debats ja superats, uns altres s’alegraren que a la fi la dreta es fragmenti perdent opcions per a governar. Amb Ciutadans fora del taulell de joc la cosa es complica o simplifica, tot depèn de com es miri. En qualsevol dels casos, segur que més d’un s’ho repensa i desitjaria que segons que o qui no hagués sortit de l’armari polític.

El motiu no és només que arribat el moment puguin fer coalició amb el Partit Popular i, per tant, tenir quotes de poder que els permetin desmuntar el que ara són els pilars bàsics de la convivència democràtica. Que Vox tengui un altaveu al parlament possibilita que les seves idees i propostes siguin preses en consideració, per desbaratades que siguin. Sobretot en un país com el nostre en què els mitjans de comunicació són esclaus del seu propi sensacionalisme polític.

Tot i el consens generalitzat que és necessari aïllar l'extrema dreta, pocs són els qui diuen com. N'isolam les idees, els militants, el partit o tot plegat? Sigui quina sigui l’estratègia hem d’assumir que tendrà costs. Karl Popper ja ens advertí a mitjan segle XX que una societat il·limitadament tolerant pot acabar essent anorreada pels intolerants. Ara bé, posar límits a les idees implica coartar la llibertat d’expressió que, tot s’ha de dir, a hores d’ara ja no és tan il·limitada com ho era als anys vuitanta.

La llei de partits és un clar exemple de l’anterior. Conseqüència de la voluntat d’acabar amb l’entorn de l’extinta ETA, fou el punt final d’una estratègia en què abans es visqueren situacions surrealistes quan des del Partit Popular es volgué treure un rèdit ideològic a la violència etarra. Així, tot i que aquesta formació era molt minoritària en un parlament d’àmplia majoria nacionalista, pretenia que el PNV votés sistemàticament contra qualsevol proposta de l’esquerra abertzale. Tant era que coincidissin en temes com la normalització lingüística, votar a favor equivalia a ser filoterrorista.

No cal dir que l’estratègia va fer aigües quan es trobaren que ells mateixos coincidien en algunes votacions amb els abertzales i es convertiren de la nit al dia en el caçador caçat. Encara no n’és el cas, però si l’esquerra optés per aquesta estratègia ens trobaríem en una situació inversa però molt semblant. En temes com el turisme, exigir a PP, Ciutadans o El PI que votin contra qualsevol iniciativa de Vox és demanar que hom renunciï al propi programa, i si s’ha de renunciar al programa per aïllar l’extrema dreta ho ha de fer tothom i no només una part de l’hemicicle.

A un altre país, una opció seria apel·lar a la Llei de partits per il·legalitzar a Vox com es feu amb Batasuna i tots els partits que es negaren a condemnar la violència d’ETA. Al nostre ho veig complicat perquè a diferència del País Basc l’opció a liquidar comparteix l’ultranacionalisme espanyol del Partit Popular, Ciudadanos i gran part del PSOE. Vaja, que si al seu moment no es prohibí Falange espanyola, obertament feixista, més complicat veig que es faci el mateix amb Vox.

Sigui quina sigui l’estratègia convé no perdre de vista que ens enfrontam a un catalitzador de desencantats. Com passa a França amb el traspàs de vots del Partit Comunista Francès amb el Front Nacional, no és estrany trobar-se casos de persones que han votat el PSOE o Podemos abans que Vox. Per això, escoltar-los més enllà del discurs de l'odi i entendre l’origen de la frustració és cabdal per a posar-hi remei. No fer-ho no fa més que reforçar el sentiment que tenen d’abandonament de les institucions i del sistema.

Cal ser contundent amb tots aquells que perpetuen els discursos xenòfobs, homòfobs, masclistes o el supremacisme lingüístic. No riure’ls les gràcies, denunciar-los quan cal, però evitar que el camí sigui de no retorn. Ja hi ha casos sonats com els de l’exdiputada per Mallorca Malena Constantí o els regidors de Llucmajor que han abandonat la nau. L’objectiu hauria de ser que fossin molts més i per això caldrà reintegrar-los.

Abans que sigui tard convendria que totes les forces democràtiques entenguin que el problema de l’extrema dreta és comú i que per tant requereix altes dosis de generositat i responsabilitat. A altres països europeus no dubten fins i tot a formar governs amb partits d'esquerra i dreta que aquí ens semblarien desbaratats. A diferència de nosaltres tenen clar que l’objectiu ha de ser tallar d’arrel les opcions de govern de la dreta radical. En serem capaços aquí?