Aïllar els presos no funciona per reintegrar-los a la societat

L’article 25.2 de la Constitució diu que les penes privatives de la llibertat estan orientades a la “reeducació i la reinserció social”. No són càstigs i prou: són eines per rehabilitar els que el sistema judicial considera demostrat que han delinquit. Com es reintrodueix algú a la societat aïllant-lo?

Bé, la presó mateixa és una estructura social, un lloc on, entre altres coses, s’estudia el comportament dels presos en el grup i se’ls prepara en conseqüència per sortir-ne, per viure fora d’aquesta estructura controlada. Vista així, i no com un espai on tancar les persones que fan nosa a la resta de la societat, la presó pot tenir un sentit més enllà de la pura venjança. Però l’aïllament dels presos no encaixa en aquest esquema. Com es reintrodueix algú en una societat apartant-lo, deixant-lo sol, tancat amb ell mateix, amb només tres hores al dia per sortir al pati, on si té sort hi trobarà només un altre pres?

L’aïllament, el primer grau, els règims sancionadors o com se’ls vulgui anomenar són un mecanisme obsolet -hereu de quan els sistemes penitenciaris només cercaven càstig i venjança- que no encaixa en una societat que creu que la gent pot canviar, que es pot rehabilitar. Tancar algú sol durant tot el dia o gairebé tot el dia no l’ajuda a millorar la manera de comportar-se en un grup, al contrari, i té conseqüències físiques i mentals. I si l’afectat ja té la salut tocada, les conseqüències poden ser encara pitjors. L’aïllament pot ser una eina de tortura amb conseqüències irreversibles.

Sovint oblidam què passa dins les presons. La major part de la societat considera que els que hi han anat a parar s’ho mereixen, obviant que, sigui així o no, unes de les principals raons que hi ha darrere el crim són la desigualtat social i la pobresa. Però si el sistema som tots, tots som responsables d’aquells que decidim tancar per aconseguir-ne la “reeducació i reinserció social”. Per això, és més que evident que convé revisar com funciona el sistema penitenciari. I, d’entrada, s’ha de començar per la pena més injusta, la de la presó dins la presó que és l’aïllament. És urgent que, d’entrada, s’estableixin mecanismes per limitar els períodes d’aïllament a un màxim de 15 dies, seguint la recomanació de les Nacions Unides. Sense pròrrogues possibles. Sense trampes. I després s’haurà d’anar més enllà: revisar l’aïllament, quines conseqüències té i quina funció fa, si és que en té cap altra que no sigui amagar les noses -persones!- sota l’estora. La presó és una de les institucions més opaques de l’Estat i ja és hora que ho deixi de ser.