Aixeca’t! Deixa seure al transport
Txist, txist, txist... Cada mat Són éssers cimentats al seient. Amb formigó armat. Amb cola industrial. Amb una camisa de força feta de Loctite. Amb un arnès de xiclets. Amb el que sigui. No aixequen el cap de la pantalla. O de les perforacions nasals a la recerca d’un combustible alternatiu al petroli. O d’un posat d’Intel·ligència Vegetal en formol per exhibir al transport. Són joves i són grans. Són. Als Ferrocarrils, al Metro, al Bus, al Tren... Arreu. És una pandèmia, una plaga, un virus. Una pesta, que diria ma padrina. Això: mal educats. Neixen o es fan? Ves, bada, hi ha gent que diu: clar, com que no els han ensenyat de petits a deixar seure a les persones que ho necessiten, doncs ara... Doncs és que ara no és ja que no els deixin asseure’s! No! És que ni els veuen! Les altres persones per aquesta patuleia són invisibles. És seure, fotre les seves potes de porc senglar desmenjat damunt els seients, convertir la seva música a tot drap en una bitllet dictatorial cap a una hipoacúsia residencial... Un no parar. No els parareu. Són així. Mal educats. Productes indigeribles d’aquelles granges de no persones. Mireu-los. Estarrufant el nas de gos menja conills. Escopint amb els ulls. Tufejant com un aspersor amb els seus gestos carnívors. I tots som dins. Del vagó, de la societat, de la vida. Però, tranquils, aquests no baixaran a cap estació. No els moureu. Ja estan educats així. Hi ha una pedagogia d’anunci magnètic, hipnòtic, narcotitzant: Porque yo lo valgo. Aquesta és la seva BSO existencial. Molta cosmètica. Coloret, rímel, pintallavis, brillantina, nas de pallasso, cua de tauró... El que faci falta perquè els vegi tothom i ells no mirin a ningú. Són anys d’entrenament, d’ensinistrament, de preparació. I no errareu. Si us hi fixeu, aquest circ enganxat de puces humanes engomades que no marxen ni amb aiguarràs del gos xalet calentet i tot pagadet, el trobareu al transport públic i privat, al carrer, a la feina, a la família... Són els mateixos replicants arreu. Clonats. Lobotomitzats. Aqueta no educació per a res. Anys i panys d’enllustrar-se les neurones i la pell. Són ja una raça. Sí, hem passat del gos d’atura nostrat a l’home aturat socialitzat. Quanta evolució en tan poc temps. Cal ja un moviment incandescent. Sí, perquè els trens amb tant pes, amb tant ferro, amb tanta palla sense vendre, no marxaran. Quedaran aturats, immòbils, congelats. Cal un gir, un canvi d’agulles, de via, de roba, de seient, si cal de sexe, de cervell... Sí, ja estem en marxa. Som acció, ritme, nervi, locomoció. Som un verb fet carn: AIXECA’T. Aixeca’t mal educat, dropo, pòtol, gandul, vegetal... Aixeca’t d’una punyetera vegada. Aixeca’t i camina, com si fos un miracle de la divinitat, de la natura, o de la química. Aixeca’t i deixa que el tren, la societat, el món, vagi endavant. Segueixi el seu camí i puguem arribar al destí, a l’estació. Que s’obrin les portes i t’aixequis, i baixis, amb les teves cames i neurones alliberades, per primer cop a la teva vida.
