Catalunya es colgava de terra i ells es van posar a fer números. “Al llarg del temps, generació rere generació Catalunya ha representat dues coses: el treball i la llibertat. El 6% de l’extensió territorial d’Espanya. El 12% de la seva població. El 30% de la seva producció econòmica. El 45% de la seva exportació industrial. Aquest és, en algunes dades colpidores, el quadre del geni treballador dels catalans...” Era 1938 i, increïblement, sorprenentment, inauditament, Catalunya ja estava aixecada.
Perquè estava enlairada i l’estaven (fora), i l’estàvem (dins), ensorrant van voler explicar les coses amb xifres, amb matemàtiques existencials. Els números formen part de la veu en off de Catalunya màrtir / Le martyre de la Catalogne. La física ens diu que és un documental, la metafísica que és un crit trist, un SOS enrogallat, una de les darreres cartes que juga la Generalitat republicana per salvar del clot el país. 25 minuts de morts i mort total, absoluta, infinita. Va dirigit a Europa. Sobretot a França, per això el fan en francès i l’estrenen a París el 1938. Volen que les democràcies europees intervinguin en la Guerra Vil i ajudin a la República. Com ho fan Alemanya i Itàlia al costat de l’Espanya nacional. Europa, com sempre, ens mira, però no ens veu. Mirar i veure són dues coses diferents, perquè, clar, Catalunya ja estava aixecada i es va tornar a enfonsar espectacularment, fabulosament, indescriptiblement.
Els catalans agafaven trossos del que quedava. Un número, una lletra, un record. El conseller de Serveis Públics, Economia i Cultura de la Generalitat, Josep Tarradellas, es va endur a l’exili això: una còpia de Catalunya màrtir. Quan torna, el 1977, la du sota el braç i la cedeix a l’arxiu de la Filmoteca de Catalunya. Ell sabia què havia estat la Guerra. Tarradellas crea el 1936 la indústria de Guerra de la Generalitat: munició, fusells, metralladores, obusos, tancs, bombes, granades, morters... Els petits tallers metal·lúrgics de Catalunya convertits en una gran, immensa, colossal fàbrica enxarxada. Fins i tot quan tot es sepultava el país estava aixecat... Un moment, que em demanen.
Ara sento aquella veu enrogallada, també d’un altre temps i espai, unes cordes vocals de pentagrama de la República, de l’amic Josep Miquel Servià. Mort fa pocs dies. Descansa en pau. El recupero del meu arxiu d’entrevistes. Ell va estar al servei de premsa de Tarradellas quan torna: a la Diputació de Barcelona i a la Generalitat. Riu. “En aquell temps ja li deien Corbatelles”. Per les corbates. Per la presència. Per l’ordre. “Ell cuidava molt aquella cosa militar”. Sabia el que es deia. Pel desordre dels dies de la Guerra. Però quan torna també hi ha més d’una guerra: ETA.
"Ens en sortirem abans nosaltres que els bascos", diu Tarradellas. Servià fa cara d’estranyat. “Sabeu per què? Perquè nosaltres tenim l'ETA blanca que és la cultura, la llengua, l'anar fent democràticament, anar introduint, l'ETA blanca, aquesta és la que triomfarà”, ordena Tarradellas. Per això és curiós que ara que es torna a reivindicar tant Tarradellas, paral·lelament, també s’alcin nets, besnets d’espanyols que van emigrar durant el franquisme i que ens diuen que van venir a aixecar Catalunya. Perquè, clar, abans no estava aixecada. I ho fan precisament amb tota la munició que l’ha destruït sempre: contra la llengua, la cultura, la llibertat, la veritat... Ho coneixem bé. Perquè n’hi ha que hi hem posat els morts. Des de fa segles. Però clar, ja sabem que hi ha morts que compten i valen més que uns altres. Ho sabien el 1938, ho sabien el 1714, ho sabem ara, que en comptes de mirar a dalt hem de mirar a baix: al clot.
