Així mateix
Reconec que, cap al final de la dècada dels noranta, em vaig enganxar a Sex and the city i que només aquella delirant pel·lícula que feia viatjar les protagonistes a Abu Dhabi va aconseguir que avorrís Carrie Bradshaw i les seves amigues.
Ara, quan vaig saber que les retrobaríem en una nova temporada, divuit anys després, a la sèrie titulada And just like that, m’hi vaig acostar amb totes les reticències i poques esperances.
Ja havia fet l’exercici d’imaginar-me les amigues menopàusiques i multioperades, mirant de semblar encara joves, provant de lligar amb patètics intents via Tinder, sense tenir en compte com havia canviat el món en aquestes quasi dues dècades.
Però resulta que, per una vegada, això de pensar malament no m’ha fet encertar. I aquí estic, tants anys després, esperant amb deler l’episodi setmanal a HBO. Perquè la Carrie, la Charlotte i la Miranda (prescindir de la Samantha no m’ha costat gens ni mica) són tres dones de cinquanta i escaig, amb les arrugues, els fracassos, els errors i la confusió que són propis de l’edat.
La Carrie s’ha quedat vídua i, de moment, no hi ha res que li interessi menys que buscar el sexe en una altra banda; la Miranda –cabell gris sense tenyir– viu deprimida i frustrada les acaballes d’un matrimoni decebedor; la Charlotte intenta desesperadament ser la mare perfecta d’una adolescent que li confessa que sent que és un noi.
Quan van a un restaurant no troben taula i han d’acabar cruspint-se un entrepà en un local qualsevol. Sovint se senten desubicades i poc glamuroses. La Carrie, que ha canviat els articles a la premsa per una col·laboració a la ràdio, es queda sense paraules, sense saber què dir, quan es parla del món queer i s’entrebanca quan ha de fer servir els pronoms no binaris.
I encara més: tot i que segueix vestint modelets espectaculars, veurem com la primera cita de la Carrie postviudetat acaba vomitant damunt de les seves caríssimes sabates i com ningú apuja l’aposta per anar a sopar amb ella en una gala benèfica, en un dels moments més meravellosament violents d’aquesta nova temporada.
I així sí. Aquestes Carrie, Miranda i Charlotte podrien ser les meves amigues i donen mil voltes a les que eren als anys noranta i a tota la tirallonga de sèries que van voler imitar-les (The bold type, Emily in Paris). Diríem que són les noies de Girls en edat menopàusica.
La dada: les actrius de Las chicas de oro (ara que podem tornar a veure la sèrie a Disney+ amb motiu dels seus trenta anys) eren més joves que Sarah Jessica Parker i les seves amigues a And just like that.
És a dir, que malgrat totes les frustracions i incomoditats que patim les dones de més de cinquanta, les coses han canviat en les últimes dècades. No sortim a lligar –gràcies a Déu– però tampoc no som unes àvies que passen les tardes jugant al parxís.
Si hi ha un element que es manté intacte entre la nova temporada i les anteriors és l’elogi de l’amistat femenina. Però aquí els guionistes també han sabut fer evolucionar la que uneix Carrie, Miranda i Charlotte. Continuen sent amigues íntimes, s’estimen i s’ajuden, però –com és lògic en una amistat de més de trenta anys– aquestes tres dones parlen amb una sinceritat que de vegades voreja la insolència. En paraules de la meva àvia, “les deixen anar com el canó de Ripoll”. Es critiquen, s’enfaden i es reconcilien. Com ha de ser. Com és: així mateix.
