Així serà Rússia sense Putin

La situació actual de Rússia –amb el país militaritzat, aïllat, corromput, dominat pels serveis de seguretat i amb una hemorràgia de talent deguda als centenars de milers de persones que fugen a l'estranger per no participar en una guerra horrible– és desoladora.

Amb l'esperança de posar fi a aquesta trista realitat, alguns esperen expectants que Vladímir Putin deixi el càrrec. Per canviar el país, però, no n'hi ha prou que el senyor Putin mori o dimiteixi. Els futurs líders de Rússia han de desmantellar i transformar les estructures que Putin ha presidit durant més de dues dècades. El repte és, com a mínim, aclaparador. Però un grup de polítics està dissenyant un pla per aconseguir-ho.

El Primer Congrés de Diputats Populars de Rússia, format per opositors rellevants i representants més joves dels governs locals i regionals, es va reunir a Polònia a principis de novembre. La ubicació, el Palau de Jablonna, prop de Varsòvia, era simbòlica: va ser el lloc de les primeres negociacions de les converses de la taula rodona que van portar al final del domini comunista a Polònia. Allà, durant tres dies d'intens debat, els participants van fer propostes per reconstruir el seu país. Es tracta d’un intent seriós per imaginar Rússia sense Putin.

La prioritat, esclar, és la invasió d'Ucraïna. Tots els participants del congrés s'oposen a la guerra, que assumeixen que o es perdrà o portarà a un desastre nuclear. Per fer front a les conseqüències i evitar que es repeteixi la tragèdia, proposen un "acte de pau" que desmobilitzi l'exèrcit i posi fi a l'ocupació del territori ucraïnès, inclosa Crimea; crear un grup mixt per a la investigació de crims de guerra; compensar econòmicament les infraestructures danyades i les famílies dels morts, i rebutjar futures "guerres de conquesta". A més d'oferir un element dissuasiu per a l'expansionisme futur, aquest ampli compromís no perd de vista la història d'invasió imperialista de Rússia.

També caldria apartar els funcionaris responsables de la devastació, cosa que mai es va fer després del col·lapse de la Unió Soviètica. El Congrés prohibiria treballar a les institucions estatals i educatives a les persones que pertanyessin a organitzacions "criminals" (com els Serveis Federals de Seguretat o canals de televisió controlats per l’estat) o que haguessin donat suport públic a la guerra, a més de restringir-los el dret a vot. També crearia una comissió de desputinització per valorar la rehabilitació de determinats col·lectius, entre ells els que es retractessin públicament i no haguessin comès delictes especialment greus, i obriria els arxius dels serveis de seguretat.

Després hi ha l’estructura de Rússia en si. La Federació Russa està molt centralitzada, amb un mosaic de més de 80 repúbliques i regions profundament subordinades al president, cosa que permet l'acumulació d'un poder enorme. El congrés proposa dissoldre la Federació Russa i substituir-la per una nova democràcia parlamentària. Segons un projecte molt avançat sobre "autodeterminació", el futur estat rus hauria d'estar "unit sobre la base de la lliure elecció dels pobles que el formen".

Aquesta ruptura amb el present podria corregir les promeses incomplertes del passat. Des de Vladímir Lenin fins a Borís Ieltsin, històricament els líders russos moderns han utilitzat la descentralització per guanyar suport i després n’han renegat un cop al poder. Malgrat que tots els subjectes federals són legalment iguals segons l'actual Constitució de Rússia, segueix havent-hi desigualtats notables, un fet que s'ha posat de manifest a la guerra d’Ucraïna amb el desplegament desproporcionat i la mort de minories ètniques de repúbliques més pobres com el Daguestan i Buriàtia.

La possibilitat de guanyar en sobirania podria permetre que la república separatista de Txetxènia, per exemple, abandonés Rússia després de la seva brutal submissió per part de Putin. Alhora, permetria a les regions i repúbliques sense moviments secessionistes forts renegociar l'assignació de recursos i l'equilibri de poder amb el centre. Crearia un país més just i soscavaria el nacionalisme rus.

El congrés no és gaire específic pel que fa als plans econòmics. Un punt promet "revisar els resultats de la privatització" que es va dur a terme als 90 (que va portar a l'ascens dels oligarques russos), mentre que un altre crida a anul·lar la impopular reforma de les pensions de Putin del 2020. Hi falta, no obstant, el compromís de crear una xarxa de seguretat social sòlida o la transició de l'economia de Rússia per esdevenir menys dependent de les exportacions d'energia. Es tracta d’un oblit important. Des dels 90, quan es van introduir alhora la privatització i les eleccions lliures, la riquesa i el poder han anat del bracet. La reforma política i l’econòmica no es poden tractar independentment l’una de l'altra.

Aquest no és l'únic problema. L'organitzador i patrocinador principal del congrés és Ilia Ponomarev, un emprenedor tecnològic d'esquerres. Va ser l’únic membre del Parlament rus que va votar en contra de l'annexió de Crimea el 2014. Ponomarev va abandonar el país, va obtenir la ciutadania ucraïnesa i ara dirigeix un canal de notícies en rus a Kíev. Considerat controvertit en els cercles de l'oposició, a l'agost va avalar l'assassinat de Daria Dugina, la filla del filòsof eurasianista Aleksandr Dugin, i va afirmar que era obra d'un exèrcit partisà secret a Rússia. Aquesta afirmació no corroborada va indignar els companys de l'oposició. Posteriorment, Ponomarev va ser desconvidat d'un esdeveniment organitzat pels sempre crítics amb el Kremlin Garry Kasparov i Mikhaïl Khodorkovski.

Malgrat els seus desacords, l'oposició de Rússia té una visió de futur que podria convergir. Khodorkovski i Alexei Navalni, el dissident més conegut del país, que actualment es podreix en una colònia penal, també han fet crides per convertir Rússia en una democràcia parlamentària amb més poder per als nivells local i regional. Però l’entorn de Navalni no va assistir al congrés, i Kaspàrov i Khodorkovski tampoc. La legitimitat del congrés –ja qüestionada per una sèrie d'organitzacions contra la guerra russes que van dir que no els representava– també la van posar en dubte alguns participants, que van marxar en protesta pel que consideraven una falta d'igualtat i transparència la manera en què s’estava gestionant tot plegat.

Aquests enfrontaments no fan cap favor a les propostes, que poden semblar descabellades. No obstant, la història mostra que els esdeveniments radicals sovint s'incuben a l'estranger o sota terra. A finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats polítics d’arreu d’Europa van ordir la caiguda de l'Imperi rus. Entre ells hi havia Vladímir Lenin, que vivia a Polònia quan va esclatar la Primera Guerra Mundial.

De moment, amb la major part de la població russa forçada a la quiescència mentre que altres perden la feina o la llibertat per mostrar la seva dissidència, la possibilitat que el país es transformi sembla remota. El canvi, però, pot arribar quan menys ens ho esperem. A principis del 1917, un Lenin pessimista es va lamentar que probablement no viuria per veure la revolució; poques setmanes després, el tsar va ser enderrocat.

Rússia no està més condemnada a repetir el passat que qualsevol altre país. El moment de reimaginar el seu futur és ara.