I tot això, què costarà?
Un dels aspectes més decebedors –per no dir irritants– de les campanyes electorals i les seves promeses és que cap candidat adverteix del cost que tindran per al ciutadà els seus compromisos. Contractarem tants més policies municipals, crearem un nou organisme públic per atendre la vulnerabilitat de tal col·lectiu, promocionarem com ningú l’ús del català, agilitzarem la burocràcia administrativa, multiplicarem l’oferta de transport públic, farem habitatge públic, enjardinarem més carrers, facilitarem la instal·lació de noves indústries...
En molts casos, les promeses, més que no pas costos directes, tenen efectes negatius sobre els ingressos de l’administració i l’activitat econòmica privada. Es promet posar fre al turisme, obstaculitzar la circulació del vehicle privat, limitar determinades activitats econòmiques, imposar criteris estrictes de sostenibilitat... I en tots aquests casos, conseqüències no volgudes a part, tampoc no apareixen els costos del no fer o no deixar fer.
Òbviament, no discuteixo la bondat o la conveniència d’allò que es promet ni d’allò que es vol limitar o prohibir. Ni tampoc entro a considerar si es tracta de promeses realitzables, en el sentit que depenguin exclusivament de la voluntat política de qui governa. Però sí que em sembla elemental que qualsevol compromís, en positiu o en negatiu, per poder-lo valorar adequadament, hauria d’anar acompanyat del càlcul de la repercussió sobre la butxaca de qui, finalment, haurà de pagar o deixarà d’ingressar. I no sols per l’impacte crematístic, sinó també perquè pot comportar la continuïtat de negocis, el guany o pèrdua de llocs de treball, l’expulsió o la crida de nous habitants...
Entenc perfectament que hi ha qüestions de molta complexitat i que els càlculs no poden ser exactes ni es pot garantir que hi hagi acord. Les xifres, en campanya, també passen de representar l’exactitud a ser utilitzades com a reclam o com a amenaça. Dir que l’ampliació d’un aeroport suposaria no sé quants milions més de turistes, en un clima d’opinió que atribueix als forasters tot de mals, no és informació: és intimidació. Tanta com, per als qui parteixen d’una posició ideològica oposada, atribuir tots els problemes de seguretat al nombre d’ocupacions i la manca d’efectius policials. Però l’impacte d’una desinversió, o els costos econòmics i socials de l’exageració d’un conflicte, també s’haurien de tenir en compte.
Per tant, hi ha un primer problema greu en les campanyes electorals de manca d’informació o, pitjor, de desinformació. Com que no estan dirigides a un ciutadà informat sinó als indiferents i indecisos, els candidats no persegueixen tant la decisió racional com l’impacte emocional. I és cert que parlar de què costen les promeses refredaria l’entusiasme buscat. Però, i això encara és pitjor, aquesta lògica electoral de promeses aparentment gratis el que fa és afavorir una actitud irresponsable sobre els afers públics. D’una banda, perquè crea un model de ciutadà orientat a la demanda il·limitada de serveis i, per tant, permanentment insatisfet. D'una altra, perquè crea la imatge d’una administració pública capaç d’atendre i resoldre totes les necessitats.
No demano pas als candidats que no facin promeses, però jo exigiria que les fessin amb dues condicions. Primera, que en cada promesa feta advertissin de les seves conseqüències econòmiques. I segona, els agrairia que fessin saber què creuen que no ha d’atendre l’administració pública i què creuen que és responsabilitat del ciutadà. Presentar una administració pública omnipotent no fa altra cosa, a mitjà termini, que fer créixer la insatisfacció i la desconfiança. En definitiva, una bona campanya –lògicament, feta d'acord amb la ideologia de cadascú– hauria de ser una lliçó tant de bon govern com de bona ciutadania. I les actuals més aviat diria que mostren polítics sobreprotectors i que fan ciutadans malcriats.
