Això no farà que Amèrica torni a ser gran
Donald Trump no ha trigat gens a deixar clar què significa a la pràctica “Amèrica primer”, la idea dominant que va impulsar la seva campanya electoral. Fins ara significa una congelació de 90 dies de la majoria de la despesa en ajuda exterior, així com la retirada dels Estats Units de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’Acord de París per afrontar el canvi climàtic.
El propòsit evident de la congelació de l’ajuda exterior és revisar l’eficàcia dels programes dels EUA. Soc un ferm partidari de treure el màxim partit de cada dòlar disponible per ajudar les persones en situació de pobresa. Vaig fundar The Life You Can Save per promoure aquesta idea i permetre als donants particulars trobar les organitzacions benèfiques més rendibles per combatre la pobresa extrema.
Però revisar els programes d’ajuda requereix temps i experiència. No és possible fer una revisió adequada de tots els programes d’ajuda que financen els Estats Units en tres mesos, i congelar la despesa mentre s’espera que s’enllesteixi la revisió és una manera irresponsable de gestionar una ajuda que sovint salva vides.
La congelació ja ha interromput els programes que eviten les morts per sida, tuberculosi i malària en molts països pobres. S’ha deixat milers de treballadors sanitaris i humanitaris en una situació d’excedència sense sou. Molts hauran de trobar una altra feina per mantenir-se, de manera que, encara que els programes sobrevisquin a la revisió i es reimplantin, pot ser que la seva experiència es perdi.
S’han hagut d’aturar els assajos clínics en curs, cosa que significa que s’han malgastat mesos o fins i tot anys de feina. Una administració que es preocupés de debò pel benestar dels que reben l'ajuda dels EUA no hauria retirat el finançament, sinó que hauria esperat a saber els resultats de les revisions.
No es pot dir que hi hagi una necessitat urgent de retallar l’ajuda exterior oficial dels EUA per raons financeres. Quan es pregunta als nord-americans quina proporció de la despesa del govern nord-americà es destina a l’ajuda estrangera, la resposta mitjana és el 25%. I quan se’ls pregunta quina hauria de ser la xifra adequada, diuen que el 10%. El que és cert és que l’ajuda exterior oficial només representa al voltant de l’1% del pressupost dels EUA.
L’objectiu de les Nacions Unides per a la despesa oficial en ajuda exterior dels països rics és el 0,7% de la renda nacional bruta, o 70 cèntims de cada 100 dòlars que guanya el país. El 2023, l’any més recent del qual es tenen dades, només Noruega, Luxemburg, Suècia, Alemanya i Dinamarca van superar aquesta xifra. Els EUA van destinar només el 0,24% de la renda nacional bruta a ajuda oficial, per sota de diversos països menys rics, com el Regne Unit, el Japó i Polònia.
Així mateix, retirar-se de l’OMS significarà un estalvi de molt pocs diners. La despesa anual de l’OMS és aproximadament la meitat de la del departament de Salut de l’estat nord-americà de Rhode Island, que té una població d’1,1 milions d’habitants, i les contribucions dels EUA només representen el 15% del pressupost de l’OMS.
La retirada dels EUA reduirà significativament la cooperació internacional en temes de salut i privarà les autoritats sanitàries dels EUA d’informació sobre la prevalença de malalties a l’estranger, cosa que podria significar que els nord-americans estiguin menys informats sobre els riscos que comporta viatjar. Però les empreses farmacèutiques de fora dels EUA se’n podrien beneficiar, perquè la retirada farà que desaparegui l’opinió dels Estats Units dels debats de l’OMS sobre evidències i criteris de qualitat per a nous fàrmacs, una opinió que les companyies farmacèutiques nord-americanes han utilitzat sovint per procurar-se un avantatge competitiu sobre els rivals internacionals.
D’entre totes les decisions que Trump ha pres fins ara, és probable que les més catastròfiques siguin les relacionades amb el canvi climàtic, incloent-hi la pressió per augmentar la producció de petroli i gas (encara que això signifiqui derogar la llei d’espècies en perill d’extinció); l’eliminació de bonificacions fiscals per a vehicles elèctrics, i, sobretot, la retirada de l’Acord de París. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle per càpita dels EUA són un 50% més altes que les de la Xina i gairebé set vegades les de l’Índia. Els líders d’aquests països ara podran argumentar que no hi ha cap raó per la qual les seves economies, menys riques, hagin de renunciar als combustibles fòssils si els Estats Units no estan disposats a respectar els objectius que van acceptar a París i en les consegüents conferències internacionals sobre el clima. Altres països més petits diran que les seves emissions són insignificants en comparació amb les dels EUA, la Xina i l’Índia. Per què haurien de fer el que no fan els principals emissors del món?
Irònicament, atès que aquestes accions s’han dut a terme en nom de l’“Amèrica primer”, són contràries als veritables interessos dels Estats Units a llarg termini. Durant les pròximes dècades, els nord-americans patiran estius més calorosos, afrontaran tempestes i inundacions més greus, lluitaran contra incendis forestals encara pitjors que els que acaben d’arrasar uns quants barris de Los Angeles i s’hauran de retirar cap a l’interior a mesura que l’augment del nivell del mar inundi les zones costaneres baixes, incloent-hi el centre turístic de Mar-a-Lago de Trump i una gran part del sud de Florida.
Els Estats Units tenen més capacitat per fer front als efectes del canvi climàtic que els països més pobres. Tot i això, per als nord-americans el resultat serà molt pitjor que els costos molt més limitats de complir els acords internacionals per mitigar la gravetat del canvi climàtic.
En conjunt, les polítiques de Trump perjudicaran, potser de manera irreversible, el dret que tenien els EUA de ser escoltats en els fòrums globals. Les seves decisions no faran altra cosa que confirmar les opinions dels que fa dècades que diuen que el govern dels EUA és una plutocràcia egoista i curta de mires.
Res d’això farà que Amèrica torni a ser gran. Al contrari, el retorn de Trump a la Casa Blanca ha donat un gran impuls a les reivindicacions de la Xina de cara a assolir el lideratge mundial.
Copyright Project Syndicate
