"Això jo no ho faria mai!"

Llegia diumenge passat a l'ARA el desassossegant article de l'Enric González sobre el genocici de Ruanda de fa trenta anys. El segle XX va començar amb carnisseries numèricament mai vistes, com la Primera Guerra Mundial o el genocidi del poble armeni, i va acabar a l'Àfrica amb les terrorífiques matances a la zona dels Grans Llacs. El balanç general és simplement depriment. Alguns han qualificat el segle XX com l'era de la megamort, un terme encunyat a la dècada del 1950 pel matemàtic i estrateg nord-americà d'origen jueu Herman Kahn. González reblava així l'esmentat article: "Gairebé tots som capaços, en una situació determinada, de convertir-nos en assassins, perquè la violència i la mort són contagioses. També vaig aprendre que es pot sentir compassió pels assassins quan, sense deixar de ser culpables, es converteixen en víctimes". Això va bé recordar-ho perquè –no ens enganyem– és molt fàcil afirmar solemnement "Una cosa així jo no la faria sota cap circumstància!". Cap? Segur?

Per obra de l'atzar, els llibres que he tingut entre mans les darreres setmanes reforcen aquest dubte. Es tracta de tres biografies, una d'elles ficcionada a partir d'un cas real. La primera és Armand Obiols, d'una fredor que crema (Empúries), de Quim Torra, que relata d'una manera realment amena la biografia de Joan Prat, conegut sovint només per haver estat company de Mercè Rodoreda. La segona és la monumental (1.533 pàgines) Un cor furtiu. Vida de Josep Pla (Destino), de Xavier Pla. La tercera, la biografia ficcionada Retrato del fin del mundo (Alba), de Carlos Ruiz Caballero, sobre la repressió franquista a l'illa canària de La Palma. En totes tres es posen a prova les conviccions ideològiques i els valors morals de les persones en circumstàncies extremes: la Guerra Civil Espanyola i també, en el cas d'Obiols i de Pla, la Segona Guerra Mundial. Els tres llibres, dit sigui de passada, són altament recomanables. A la biografia d'Obiols es mostra l'acarnissament de la dictadura franquista contra els intel·lectuals catalans, i de manera especial contra els periodistes (a la pàgina 265, per exemple, es detallen alguns dels responsables directes d'aquella repressió massiva i implacable). Ara bé, quan Obiols es troba a l'exili a França es veu en una disjuntiva que aquí seria molt difícil de resumir, però que algú podria associar al col·laboracionisme. Al meu entendre, no es va tractar d'això. En tot cas, la situació va ser, si més no, equívoca en diversos sentits, inclòs l'ètic. En el cas del mestre Pla, l'adjectiu equívoc fa curt, per descomptat. Com bé explica el seu biògraf, Xavier Pla, l'autor d'El quadern gris utilitza la literatura, en part, com un ribot que vol suavitzar una existència farcida de contradiccions, especialment greus tant durant la guerra com en la immediata postguerra. A Retrato del fin del mundo, Carlos Ruiz prova d'explicar, entre altres coses, com pot ser que persones que havien conviscut en un lloc realment petit s'acabin matant cruelment. ¿Delatar el meu veí de replà, afusellar la persona a qui li compro el pa cada dia? "Això jo no ho faria mai!" Segur?

Déu me'n guard de jutjar Obiols o Pla, així com la majoria de persones que es van trobar en les seves circumstàncies, fos en una trinxera o en una altra. Sí que tinc el dret d'afirmar, tanmateix, que no és el mateix provocar una guerra que haver-la de patir. El 18 de juliol del 1936 el nacionalisme militarista espanyol, que en certes zones d'Espanya era clarament majoritari mentre que en altres, en canvi, no ho era en absolut, es va alçar contra la legalitat republicana i va provocar una catàstrofe que causà mig milió de morts. Això no és un judici moral, sinó una evidència històrica. A nivell europeu, l'1 de setembre del 1939 el Tercer Reich alemany va envair Polònia, i no a l'inrevés. Vull dir que d'excuses relativistes, les justes i gràcies. El falsejament històric que s'està duent a terme a nivell institucional a les comunitats on el PP governa amb Vox és obscè. A nivell individual, les circumstàncies vitals poden portar-nos al límit de la coherència moral, sigui a l'Europa ocupada pels nazis, a la Ruanda dels anys noranta i a tot arreu. Això no significa, però, que tot sigui banalment equiparable en termes col·lectius o institucionals. No, no és el mateix donar un suport explícit, massiu i entusiasta a un cop d'estat feixista que no fer-ho; ni és el mateix esbotzar el cap d'algú al voral d'una carretera que ser-ne la víctima. M'agradaria pensar que "això jo no ho faria mai", i també que si distorsionés premeditadament la història, com fan alguns, passaria vergonya.