Tot això qui ho paga?

Les paraules perfectament premeditades sota una falsa aparença de sortida de to del ministre José Luis Escrivá sobre qui pagarà la festa són tota una lliçó d'economia socialdemòcrata, és a dir, de la creença en els sistemes piramidals com a base de les pensions. Aquest mite ja va caure aparatosament a la dècada del 1990 a Suècia, però sembla que les persones necessitem miratges atractius per anar tirant. La successora d'aquell país mític va ser Finlàndia, on lligaven els gossos amb llonganisses pedagògiques. És el prestigi de la llunyania. De l'omnipresència de la violència de gènere, de l'índex de suïcidis o de l'alcoholisme d'aquell país fabulós no cal parlar-ne, perquè es comença així i s'acaba explicant als infants que els Reis són els pares (les infantes Elionor i Sofia sempre ho han sabut). El sistema piramidal de la socialdemocràcia sueca va funcionar en l'especialíssim context demogràfic, productiu, etc. de la postguerra mundial. Després va arribar la realitat –sempre tan desagradable, tan tossudeta– i, una mica més tard encara, el triomf de l'extrema dreta que voten les classes baixes autòctones. Una història més vella que l'anar a peu. Escrivá la coneix, evidentment, però ha de fer veure que no. Coses del càrrec. 

El ministre sap que una viuda octogenària que viu en una ciutat com Barcelona o Madrid no pot passar amb 400 euros mensuals. És aritmèticament impossible. M'imagino que també sap que la immensa majoria dels joves menors de 30 o 35 anys estan a l'atur estricte o bé ocupen llocs de treball vergonyosament precaris que els proporcionen uns ingressos no gaire diferents dels de la seva àvia viuda. Aquí hi ha un misteri, doncs. Perquè resulta que tant l'esmentat ministre com qualsevol altra persona pot constatar que la iaia dels 400 euros no dorm en un caixer, i que els seus nets fan màsters caríssims "pels puestos" i tenen mòbils que valen un ull de la cara. Llavors, inevitablement, arriba la pregunta: tot això qui ho paga? En la majoria de casos no són els serveis socials, les institucions públiques o privades que s'ocupen d'aquestes coses, etc. No: en general, qui li compra la rentadora a l'àvia quan s'espatlla i qui li paga la matrícula del màster al seu net o neta és una mateixa persona. Ho fa ben a gust, perquè es tracta de la seva mare i de la seva filla, respectivament. Per una raó cronològica més o menys òbvia, aquesta persona pertany a un segment molt concret de la ben o mal anomenada generació del baby boom (els més vells d'aquesta generació van tenir la sort de jubilar-se molt avantatjosament ja fa temps). La intenció, pel que sembla, és esprémer com una llimona el segment d'edat que va, si fa no fa, del 1960 al 1975. El parèntesi, insisteixo, és aproximat. La intenció, en canvi, és molt més clara. 

Al cap de pocs dies d'haver sentit les declaracions d'Escrivá llegeixo a l'ARA les de Jordi Martí, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i persona de confiança de l'alcaldessa Colau. Diu: "El no creixement de les desigualtats es basa en les prestacions públiques, i això no havia passat en altres períodes". És una afirmació discutible en molts sentits, però el que m'interessa realment de la frase és el concepte de "prestacions públiques". Ens retorna, per una altra via, a la confusa visió socialdemòcrata sobre les relacions entre generació i (re)distribució de la riquesa. En cas que l'Ajuntament de Barcelona, o la Generalitat, disposessin d'elements productius reals (camps de cereals, mines d'or, fàbriques d'electrodomèstics, etc.), l'expressió "prestacions públiques" tindria un determinat sentit i podria ser emprada en termes literals. No és el cas, però. El que fan aquestes i altres institucions és recaptar impostos i, posteriorment, dur a terme les actuacions que consideren oportunes. 

I d'on surten, tots aquests calerons? Dels arbres? De tresors trobats en naufragis? Sembla ser que no. Aquestes "prestacions públiques" provenen de persones que han generat riquesa prèviament. Potser una part surt de la butxaca del senyor aquell del barret de copa que s'encén els havans amb bitllets de 500 euros, per ser fidels a la caricatura; però la morterada grossa deriva de l'esforç d'assalariats a qui es reté l'IRPF o de l'IVA dels que tenen una botiga o un negoci. Consti que la majoria paguen –paguem– perquè aquesta contribució fa viable el benestar de la societat on vivim. El problema arriba quan el ministre Escrivá t'explica que aquest benestar no serà per a tu, que has nascut per treballar fins que passis avall. Coses d'aquesta estafa piramidal institucionalitzada.