De tot això també se’n ressent l’independentisme
No concebo la rutina diària sense dedicar pel cap baix mitja hora al dia a llegir el diari. La majoria de persones esmercen molt més temps a les xarxes socials. La democratització de la informació (tothom pot ser emissor i tots som receptors) ha anat en paral·lel al declivi de la lectura dels mitjans reglats, aquells que en principi donen notícies contrastades. Tot i que, esclar, fa temps que costa discernir on és la informació honesta i fiable. Una manera fàcil de destriar el gra seriós de la palla informativa populista és, en el cas dels mitjans escrits, tenir clar que res no és gratis. Si tu no t’has de gratar la targeta Visa per llegir una notícia, vol dir que algú paga la festa (des)informativa i està interessat en fer que hi accedeixis. Com a mínim assabenta’t de qui t’està venent la moto. I desconfia’n.
Aquest estiu he ensopegat amb coneguts i saludats que em comentaven l’actualitat a partir d’un coneixement superficial de l’actualitat. Tocaven d’oïda via Facebook, WhatsApp, YouTube, Instagram, Twitter... És a dir, s’havien passejat per les xarxes i repetien llocs comuns passats pel seu filtre personal més o menys enginyós. Es recreaven en l’onada del moment, la broma o el titular fàcils. Poca cosa més. Com que tinc una certa aversió al conflicte i, a més, durant les vacances miro de relaxar la meva implicació periodística, he optat per desistir de debatre amb aquests altaveus involuntaris de la distorsió. Prefereixo dedicar el temps a informar-me millor que a intentar rebatre la desinformació dels altres, cosa pesada i desagraïda. Pot sonar a altiu i elitista complex de superioritat típic de periodista. Potser sí. Però és així com ho visc.
Naturalment, tothom té dret a viure, informar-se o desinformar-se com vulgui. També a restar al marge dels afers col·lectius. El problema, avui dia, és que les xarxes socials fan gairebé impossible no estar al dia o no creure’s que s’hi està. Abans era fàcil: no miraves els telenotícies ni llegies diaris de paper. Avui tant les notícies com encara més les opinions –sovint les unes i les altres barrejades– corren lliures i alegres per l’univers digital convertit en una segona pell. Penetren en tots els cors i cervells. Els algoritmes són uns fabulosos caçadors d’atenció que ens col·loquen allò que volem sentir “sin que se note el cuidado”. D’una banda, és gairebé impossible aïllar-te en el propi món i, de l’altra, la intel·ligència artificial ens dissenya un món a mida dels nostres prejudicis, reduint a la mínima expressió el pensament i l’autocrítica, ja de per si prou escassos.
La globalització també és això: una àgora universal que s’infiltra a totes les cases i tots els racons, una pluja fina en què intimitat i vida pública es barregen sense solució de continuïtat. Ara t’assabentes que una amiga d’infància ha mort i un segon després t’arriba un mem sobre la Diada o el vídeo d’una calamarsada. Aquest garbuix sense jerarquies ni garanties és el que ens va calant minut a minut, dia a dia. És el mateix que passa amb la feina i la vida privada, cada cop més barrejades. Tot governat des de fora. Algú tria per nosaltres a partir d’un retrat robot de nosaltres. I això ens va conformant.
Es fa més necessari que mai aturar-se a pensar i organitzar-se. Com diu l’Eclesiastès, hi ha un temps per a cada cosa, per estimar i per morir, per cercar i per perdre. El cas és que els humans del segle XXI cerquem poc i perdem molt el temps. Ens deixem portar pel miratge de la comunicació sense adonar-nos que estem empatxats de dades, fets i opinions indigeribles, mal cuinades, a vegades vomitives. La indigestió informativa és sensacional. En diuen infoxicació. I és tan letal com el canvi climàtic i l’auge de la ultradreta.
De tot això també se’n ressent l’independentisme. Que tingueu una bona Diada.