I els que ni això
Les transformacions d’una societat són tan velles com la societat mateixa, i no són un problema fins al moment que es demostra que el camí encetat, no només està ple de dificultats, sinó que condueix cap a un abisme. Amb els problemes que s’han generat en el procés de canvi del món de l’habitatge a les Balears –amb la pujada extraordinària dels preus, la manca d’oferta disponible de lloguer i compra a preus assequibles, l’adquisició de propietats com a inversió i no per habitar-hi, la seva destinació també al turisme i tot allò que sabem perquè en parlam dia sí i dia també–, de moment es fa difícil veure un horitzó diferent que no sigui l’abisme.
El company Jaume Perelló retrata aquesta setmana un d’aquests processos de canvi, potser una de les conseqüències més lleus, però ben significativa. Que la classe mitjana illenca deixi de fer ús de la segona residència per destinar-la al turisme o als fills, és un mal menor que, això sí, demostra que els fills no poden accedir a un habitatge pels seus mitjans (i sort tenen si la família els ho pot proporcionar) i que la classe mitjana segurament necessita ingressos extra perquè el sou no cobreix l’augment de la despesa. Però més bé que malament, aquest segment de població està protegit, de moment. L’abisme el tenen lluny.
Aquí els que tenen l’abisme a la punta dels peus són els que just just poden llogar una habitació a un pis compartit o compartir habitació, els que viuen en caravanes, en tendes de campanya, els que tenen un sou baix (o no en tenen) i no disposen d’un patrimoni familiar que els empari. És un gruix molt important de la població i les polítiques, de moment, no apunten a facilitar-los un poc la vida.
