Al cim de la iniquitat
Deu haver passat alguna cosa a l’insondable concert del cosmos perquè tanta misèria humana coincideixi en el temps i l’espai. Sabem que el món és ple de vides benèfiques, de cors generosos, d’episodis de solidaritat. També sabem (?) que la majoria de les persones són bones persones, que sempre trobarem algú que ens escolti quan la tristesa ennuvola la nostra vida, que no estarem mai sols –amb el benentès que hi estam sempre. De l’espècie humana, en podem dir meravelles, il·lustrades per fets exemplars. Tot això és cert i cadascú de nosaltres en pot donar testimoni, sempre que no estigui malalt de ressentiment o tocat per l’enveja –per a aquests caos, encara no s’ha trobat remei ni hi ha expectatives de pal·liatius. No s’ha d’escatimar la gratitud, que fa tant de bé a qui la manifesta i a qui la rep. En fi, tot això...
Alhora, se’ns ha arribat a fer inconcebible la monstruositat que ha assolit aquesta mateixa espècie humana. Per ventura són quimeres paranoides, però servidor diria que la coincidència en el temps i l’espai de tantes manifestacions de la iniquitat deu respondre a una força abismal que mou en grans onades el pitjor de tots nosaltres, perquè es manifesti en tota la seva amplitud i la seva violència. Diríeu que, després de grans hecatombes, les societats es reclouen en el penediment amb anhel de purificació, que volen desesperadament expiar les culpes i reconstruir-se amb els materials més nobles. Però que no se’n surten. Els grans episodis de corrupció no propicien netedat ni transparència. El penediment o el càstig dels genocidis no extirpen el racisme ni la xenofòbia: aquests mals, fustigats ostentosament als escenaris de la política internacional, reapareixen amb tota la seva toxicitat.
Ara vivim un d’aquests moments en què el mal –és a dir, nosaltres– devasta amplíssims territoris del planeta. D’exemples en tenim a l’engròs i a la menuda: des de la repugnant hipocresia “popular” arran de la mort de Rita Barberà fins a l’ascensió del feixisme a Europa. Però potser la manifestació més devastadora de la crueltat humana l’encarnen, ara mateix, el president turc Erdogan, amenaçant d’obrir les fronteres als fugitius de les guerres; i els mandataris europeus que li encarregaren la feina més bruta de totes les feines.
