Ja n’hi ha prou: allibereu Assange

És possible que us hàgiu oblidat de Julian Assange. Han passat onze anys des que va desaparèixer de l’escena pública: primer en el confinament claustrofòbic de l’ambaixada equatoriana i després, al cap de gairebé cinc anys, a la presó de màxima seguretat de Belmarsh. Lluny de la vista, lluny del pensament. Tot això està a punt de canviar ara que presenta una última batalla desesperada al Tribunal Suprem de Londres per evitar ser extradit als Estats Units i tornar a desaparèixer, molt probablement, aquesta vegada en una presó estatal durant molt de temps. Per què ens hauria de preocupar?

Hi ha força gent que no se’n preocupa, o que no se’n preocupa gaire. Potser no els agrada Assange: s’ha de reconèixer que té una capacitat única per perdre amics i distanciar-se de la gent. Molts mitjans de comunicació no creuen que sigui un periodista “com cal” i, per tant, no aixecaran ni un dit per defensar-lo. Alguns no el perdonaran mai pel seu paper en la filtració d’informació sobre la campanya de Hillary Clinton el 2016 i l’acusen d’haver sigut un titella de Putin.

I després hi ha gent que té una fe commovedora en els racons secrets del nostre estat i condemna qualsevol que intenti descobrir el pastís. James Bond és un segell que s’imposa a tot el món, encara que a vegades el relat alternatiu sigui el George Smiley o el Jackson Lamb de Slow horses. No oblidaré mai un prestigiós director de diari que, en el moment àlgid de les revelacions d’Edward Snowden, va escriure: “Si els serveis de seguretat insisteixen que alguna cosa és contrària a l’interès públic... qui soc jo per no creure’ls?” En altres paraules, confiem en l’estat. Si et diuen “salta”, el teu paper és preguntar “fins a quina altura?”

Però per què ens n’hauríem de preocupar? “L’estat” –ho sabem prou– s’equivoca per sistema amb tota mena de coses. Es pot dir el mateix, inevitablement, dels serveis secrets de l’estat, els serveis de seguretat de l’estat, les clavegueres de l’estat, com en vulgueu dir.

Confiaríeu a la policia o als serveis de seguretat el control de tots els vostres moviments i comunicacions? Per poc que hàgiu llegit una mica d’Orwell, no. ¿No us vau adonar del fracàs dels serveis secrets o les tergiversacions que van ajudar a donar forma a la política dels EUA i del Regne Unit abans del desastrós atac a l’Iraq el 2003? De debò que no? ¿Vau tancar els ulls davant les acusacions demostrades de tortura i extradició durant i després de l’11 de Setembre? ¿Us van passar per alt els descobriments de vigilància il·legal arran de les revelacions de Snowden? ¿Us encongiu d’espatlles quan llegiu que la policia o els serveis secrets s’introdueixen en grups de protesta i es comporten de manera que et fan replantejar com s’aborda el tema de la recurrent investigació policial clandestina al Regne Unit? En altres paraules, els serveis de seguretat de l’estat, per molt que facin una feina positiva i necessària, s’han de supervisar i han de retre comptes. Sobretot perquè tenen un poder immens sobre la vida dels individus, incloent-hi qüestions de vida o mort.

Però qualsevol intent d’investigació, atès que les parts més fosques de l’estat estan protegides per un escut legal cada cop més gruixut i punitiu, no és fàcil.

Al llarg dels anys hi ha hagut denunciants que han fet una feina molt valuosa: penseu en Daniel Ellsberg, Clive Ponting, Chelsea Manning, Thomas Drake, Katharine Gun, Edward Snowden. I després hi ha individus híbrids com Assange: en part activista, en part periodista, en part editor, en part hacker. Gairebé tots segueixen un patró. L’estat els acusa amb vehemència de ser traïdors i menyspreables. Després ve una mena de revaloració: els jutges els exculpen, l’opinió pública canvia; els presidents hi reflexionen i commuten les seves condemnes. Finalment arriba una forma de redempció: se’ls exalça en pel·lícules de Hollywood i/o reben un reconeixement pel seu coratge. Daniel Ellsberg, quan va morir l’any passat, havia adquirit una espècie d’estatus icònic: és una persona que va fer el que calia fer quan calia fer-ho.

I, pel que fa a Julian Assange, sens dubte l’odien. Sens dubte volen que rebi un càstig exemplar. Sens dubte no admetran mai de la vida que les revelacions de Wikileaks sobre les guerres de l’Afganistan i l’Iraq continguessin ni un bri d’interès públic.

Sens dubte volen aturar qualsevol mena de recerca sobre els serveis secrets. Al llarg dels últims anys, Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units han intentat de diverses maneres posar barreres infranquejables als que projectarien un focus no desitjat. Penes de presó més llargues; criminalització del dret a tenir, i ja no diguem publicar, material classificat; l’amenaça d’ordres judicials per impedir la publicació de material; el dret a espiar els periodistes i les seves fonts; la persecució d’activistes i altres que puguin representar un “risc”. I ara volen atrapar Assange, potser animats per la resposta silenciosa de la comunitat periodística internacional davant de la diligència d’instrucció. Però és hora de despertar-se i alarmar-se.

“Si l’acusació prospera –diu James Goodale–, el periodisme d’investigació basat en informació classificada haurà rebut un cop gairebé mortal”. Goodale, que ara té 90 anys, mereix ser escoltat, ja que va liderar la defensa del New York Times després que el 1971 es publiquessin els papers del Pentàgon, l’expedient anteriorment secret filtrat per Ellsberg que va demostrar la veritat sobre la Guerra del Vietnam. I sí, això es va convertir en una pel·lícula de Steven Spielberg amb Meryl Streep i Tom Hanks. El temps ho cura tot.

Així doncs, Assange, un ciutadà australià, hauria de ser extradit?

Imagineu-vos un altre escenari. Un periodista nord-americà que viu a Londres comença a investigar, per exemple, el programa d’armes nuclears de l’Índia. Els seus informes incompleixen clarament la llei de secrets oficials del 1923 d’aquell país. L’Índia vol jutjar-lo i, amb sort, empresonar-lo durant molt de temps –pour décourager les autres. ¿Us podeu imaginar que es donés la circumstància que aquell periodista nord-americà fos enviat en un vol d’Air India a Delhi? Per descomptat que no: cap govern nord-americà ho acceptaria. Així doncs, per què –quan fins i tot el primer ministre australià, Anthony Albanese, ha deixat clar que creu que és hora de deixar-lo en llibertat– encara estem fent servir uns valuosos recursos legals i penitenciaris per argumentar fins on hem de continuar infligint un càstig a Assange?

Sé que en certa manera Assange és una figura problemàtica, tot i que sempre defensaré la feina que vam fer junts quan jo dirigia The Guardian sobre els diaris de guerra de l’Iraq i l’Afganistan i els telegrames diplomàtics. Entenc per què la comunitat periodística en general l’ha defensat de manera una mica continguda.

Sé que Assange, però, no serà l’últim. El món en què la vigilància dels ciutadans és gairebé total, tot just esbossat per Orwell a 1984, és ara molt real. Necessitem defensors valents de les nostres llibertats. No tots estaran destinats a convertir-se en protagonistes d’una pel·lícula de Hollywood, com no ho estava el Winston Smith d’Orwell.

Però estic d’acord amb Albanese i el seu missatge nítid al president Biden. Ja n’hi ha prou. Allibereu-lo.