Albert Serra i els braus urgellencs
Un dia un pagès elèctric entrevista el que en un futur acusarien de bombero torero de l’art. Corria el 2004 i el pagès llaurava de dia i de nit a la granja i la discoteca. Tot és neó a la vida. I tot maó fa paret. Ell era com un parallamps-wifi: detectava tot el que es movia i podia canviar la vida en aquesta vall de llàgrimes ploraneres-rialleres. I va arribar el senyal: Albert Serra, un paio del més enllà que acabava de fer la seva primera pel·lícula, suposadament marciana, però descobrírem que era terrícola. La línia d’alta tensió ja és aixecada.
Josep Bonjorn (Bonjo), el pagès electrificat, és de Mollerussa, Pla d’Urgell. Albert Serra és de Banyoles, Pla de l’Estany. Pla al quadrat i emmirallat. No som una nació: som una hidratació. Uns tenen l’estany més gran de Catalunya en extensió: el d’Ivars i Vila-sana. Els altres el més gran en capacitat: el de Banyoles. I com va dir l’ornitòleg: als estanys hi ha molts pardalets al cap. D’aquesta relació líquida i sòlida neix una de les primeres i submarines entrevistes amb un cineasta que ha fet parlar més a la terra, les galàxies i els cellers. Publicada a Revers el 2004. Qui escriu això fa 30 anys que fa de periodista, i pot dir i diu que la revista mereix passar a la història del periodisme com a òvul avantguarda de la realitat. Mireu.
Revers neix el 2004 i mor el 2009 al mateix lloc: el Pla d’Urgell. Les estovalles verdes vida més infinites de Catalunya. Aquí el sol s’aplana per rendir-se davant una pàtria de persones. L’horitzó és una frontissa esbatanada per entrar a una nova vida. Aquí és un lloc per viure i morir. Aquí un paleta, Llorenç Bonet, i un treballador social, Pep Guasch, tenen la idea en una terra fèrtil que només tirar una molla d’ADN bota, i rebota, fruita o plutoni confitat: fer una revista. Sumeu-hi les xiquetes fesomia dissenyadora, Esther Gatnau, Marga Prades, i l’assessor tèrmic, Bonjo. Serra veu (el seu) univers en aquests paios perdedors-guanyadors.
Revers és fet de trossos, cassigalls, una coca de recapte, una cassola de tros. Tot hi és. Per això teniu portades amb un home amb cap de tocino damunt un tractor, o els discos de música electrònica afilerats per olfacte, o el que li fa fascina a Serra: una galeria fotogràfica de catequistes urgellencs. El cineasta acaba de fer Crespià (2003). Un retrat dels suposats vilatans d’aquest poble del Pla de l’Estany. El seu dia a dia cosit i cruixit per BSO emmetxada. Ficció, realitat. Serra diu moltes coses a Bonjo. Perquè li interessa això: “Sento predilecció per la gent interessant”. Vol dir les persones de Crespià, del Pla d’Urgell... Les que veus cada dia, però no es veuen, ni es volen veure. La mitologia del costumisme feta star system existencial. Tot Catalunya és actor de Serra. I per això no som nació: som ficció. Ell només enfila la llavor invisible al fruit filmat-vist. Lluca el futur, com els de Revers.
Serra acaba d’estrenar el documental Tardes de soledad. Ras i curt: seguiment d’un torero i quadrilla per les corrides. Ara li claven l’espasa a ell. Hi ha gent que creu que no és ètic. Que filmar això és apologia del patiment animal, vegetal, mineral. Hem arribat aquí: a la negació absoluta de la realitat. No pots. No es pot veure. Són els mateixos que fa anys que no reconeixen el dret a existir de les persones que viuen a Crespià i el Pla d’Urgell. Per això, Serra, la pròxima peli l’has de fer aquí: on la mort i la vida són el crim perfecte.
