20/07/2024

Alçar el puny

El puny alçat expressa unitat, força o resistència. Però la imatge icònica dels dos atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, elevant-lo cap al cel, capcots, als Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, l’ha associat per sempre més a la lluita antiracista; també Nelson Mandela va aixecar el puny tancat quan va ser alliberat i, paradoxes de la vida, ara se l’apropia in extremis Donald Trump. 

El podi més famós de la història tenia tots els ingredients per esdevenir mític. Els dos medallistes negres (or i bronze) aprofiten el minut de glòria per mostrar múscul en el moment àlgid de la repressió racista, amb el cadàver de Luther King encara calent. Duen guants negres, prestats a correcuita, i van descalços; signes de l’orgull i, al mateix temps, de les privacions de la població negra. L’atleta australià Peter Norman, que va fer plata contra tot pronòstic, manté el cap dret i els braços caiguts, però no és neutral. Duu a sobre del cor, en senyal de suport, la insígnia del Projecte Olímpic per als Drets Humans (OPHR). “El tercer home” no va ser l’únic atleta blanc que va secundar la protesta. Paul Hoffman, el capità de l’equip de rem, també els allarga la mà (seus eren els famosos guants), encara que no surti a la foto. Un gest modest, amb valor intrínsec, perquè prové de qui no pateix la discriminació en carn pròpia. 

Cargando
No hay anuncios

Entre la indiferència i l’activisme hi ha un univers de possibilitats i una àmplia gamma de riscos. Els tres campions van ser relegats de l’atletisme professional i mai més van tornar a competir. També l’opinió pública se’ls va tirar a sobre. “Angrier, Nastier, Uglier” ("més furiós, més brut, més lleig") va ser la portada del Time, com a contrapunt del clàssic lema olímpic "Faster, Higher, Stronger" ("més ràpid, més alt, més fort"). Però Norman va ser, mai més ben dit, el blanc de la venjança institucional; perquè donava al conflicte una dimensió universal. Sumava, al clam del Black Power, el dels aborígens australians; molts no censats, privats pel sistema de qualsevol dret de ciutadania. El seu cas és tristíssim perquè va morir el 2006, gairebé en la indigència i sense reparació oficial. Cap medalla per algú que, encara avui, és rècord de la Commonwealth. Si algú va fer justícia –moral i poètica, no civil ni federativa– van ser Carlos i Smith, ja vells, carregant el fèretre de l’australià, amic per sempre, a les seves espatlles. 

Un cas excepcional, perquè el sistema sol acarnissar-se amb els col·lectius oprimits. A Colin Kaepernick –l’estrella negra del futbol americà que el 2016, inspirat pel Black Lives Matter, va agenollar-se mentre sonava l’himne nacional com a protesta per la brutalitat policial– que algú com Trump el titllés de “fill de puta”, no el devia colpir gaire. Però l’amenaça d’acomiadar-lo sí que el va afectar; ningú va gosar fitxar un “antipatriota” i va quedar fora de joc. Entre els suports rebuts té un valor especial el de Megan Rapinoe, futbolista blanca, lesbiana, famosa per denunciar sense embuts qualsevol discriminació. Diverses lluites, cadascuna amb les seves sigles, que en fan una de sola. No va d’autodefensa, sinó de justícia social. Sobre el caliu de la solidaritat, l’adhesió dels altres, us recomano la pel·lícula Pride (Orgull), un bany d’humor i amor contra el prejudici, de la mà d’uns joves LGTB que ajuden els miners del nord d’Anglaterra esclafats pel thatcherisme.

Cargando
No hay anuncios

Desafiar el supremacisme és més efectiu quan la queixa no ve només dels marges. L’esport és un bon exemple perquè actua, al mateix temps, com a mirall i com a lupa. Potser no promou valors, però amplifica respostes. Els escassos partits de futbol suspesos per insults racistes –com els que va patir Sarr, porter del Rayo Mahadahonda– no ho han estat pel zel arbitral, en defensa de l’afectat (que acaba sent expulsat), sinó perquè els seus companys blancs es neguen a continuar. Paradoxalment, quan una afició titlla de nazi un jugador que publica fotos exhibint parafernàlia feixista, com va passar als seguidors del Rayo Vallecano el 2019, la suspensió és fulminant. El protocol contra el racisme en el futbol és tou i aigualit, com un gelat a mig desfer, i la pràctica d’àrbitres i clubs no és ni més ferma ni més consistent. Hem vist la tebior a Can Barça amb les piulades racistes i masclistes d’Enric Masip, que ha tancat el compte a X com qui tanca la nevera perquè no refreda prou. Entre la participació o la complicitat i la denúncia compromesa també hi ha un univers de possibilitats. Hi ha clubs modestos, com l’Europa a casa nostra, que es declaren obertament antiracistes, antimasclistes, antihomòfobs i antibulling. Molts anti que coagulen en una única etiqueta: l’antifeixisme, la idea radical que els negres, les dones, els gais... són persones. 

És fàcil i freqüent carregar de responsabilitats els col·lectius oprimits. Distingir entre els bons negres, com Nico Williams, l’excepció que confirma la regla, i els mals negres, no blanquejats pel triomf o la fortuna; il·legals o sospitosos fins que no es demostri el contrari, com els emigrants clandestins que es juguen la pell al crit de “Barça ou Barzakh” ("Barcelona o mort"); entre els bons negres, com Martin Luther King, i els mals negres, com Malcom X. Líders legítims amb estratègies confrontades, però amb un destí comú. No és sobrer recordar que tots dos van morir assassinats i els partidaris d’un i altre van ser perseguits i vilipendiats.

Cargando
No hay anuncios

Potser la distinció hauria de ser entre els bons i els mals blancs, perquè aixecar punys i aixecar tanques és incompatible. Potser qui s’hauria de sentir interpel·lat sobre si s’esforça prou haurien de ser els blancs. Qui diu blancs, diu homes, heterosexuals... Categories d’avantatge que, sovint, se superposen. Hi incloc els que habiten la tranquil·la normalitat de les nacions amb estat. Com a dona que s’expressa en una llengua minoritzada, no perdo l’esperança, “aquella cosa amb plomes, que es posa sobre l’ànima”, de ximples i poetes. “Alçant els punys pots percudir la lluna”.