Aldama, un altre símptoma
Víctor de Aldama, el comissionista del cas Koldo/cas Ábalos, es va presentar a declarar dilluns al Tribunal Suprem acompanyat ni més ni menys que de Daniel Esteve, líder de Desokupa, un dels pronazis, o protonazis, o nazis a seques, més reconeguts de les Espanyes. Aldama és un d'aquests personatges que obtenen una fama abrupta, i passen d'un obscur anonimat a convertir-se en l'atracció de tots els focus d'un moment a l'altre per algun motiu més o menys espaterrant. En el seu cas va consistir en una llarga cantada davant d'un jutge incriminant més de mig govern espanyol, amb Pedro Sánchez al capdavant, en un entramat corrupte del qual ell mateix, Aldama, formava part com a corruptor. Això no va impedir que el jutge el deixés sortir de la presó provisional en què es trobava per l'anomenat cas dels hidrocarburs, en què el loquaç examic de José Luis Ábalos va defraudar molt presumptament 182 milions d'euros a la hisenda pública. Tot i així, va quedar en llibertat.
A partir d'aquest moment hem anat rebent informacions sobre Aldama, i totes són entre desagradables i inquietants. Es tracta d'un tipus fantasiós que s'atribueix coneixences i situacions més aviat improbables... amb l'excepció d'aquelles que són reals. Per exemple, Aldama sí que va rebre una medalla de la Guàrdia Civil encara no se sap per quins mèrits (medalla aprovada en un autogol del ministeri d'Interior de Marlaska: es veu que ningú es mira aquestes medalles i s'aproven per inèrcia, com tantes coses dins l'administració). I és cert que la bona relació d'Aldama amb la Benemérita arriba fins al punt d'haver anat a fer pràctiques de tir amb armes de foc als camps d'entrenament d'aquest cos de seguretat. Preguntat sobre la qüestió, un comandament de la Guàrdia Civil es limitava a reconèixer, amb un somriure afable, que havien tingut “una deferència amb un bon amic”. És un gust saber que la Guàrdia Civil és tan amistosa amb els ciutadans o amb els particulars (faig servir les dues paraules amb què Isabel Díaz Ayuso es refereix a la seva parella, Alberto Gómez Amador, un altre delinqüent no presumpte sinó confés que, no obstant això, pateix, segons la mateixa Ayuso, una persecució d’estat).
Finalment, Aldama es presenta de bracet amb el cap de files de Desokupa (una banda violenta d'extremíssima dreta, molt mal camuflada com a empresa de seguretat privada) davant el Suprem, que aquell mateix dia –ara que l'esmentàvem– va admetre a tràmit una demanda de Gómez Amador contra la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero. Un defraudador demanda la ministra d'Hisenda i el Suprem ho admet, com admet que un altre defraudador comparegui a declarar acompanyat d'un goril·la aficionat als símbols feixistes. Res, és fer-ho notar, perquè sembla que aquest tipus de personatges i escenes d'esperpent s'hagin convertit en la cosa més normal i més habitual en la vida pública espanyola. Aldama, Esteve, Amador, Ayuso: tots els noms aquí esmentats són gent irrisòria, insignificant. Però la seva suma al voltant d'una institució com el Suprem és simptomàtica.
