Els aldarulls de Manresa

Manifestants contra la inseguretat aquest dijous a la plaça Crist Rei de Manresa.
2 min

Fa tres setmanes, el 23 de setembre, una vintena de joves es va esbatussar al passeig Pere III de Manresa. No hi va haver cap ferit greu. Tampoc cap bala o arma blanca. Tot i que alguna cadira, escopetejada per la fúria impetuosa de l’escaramussa, va volar i uns quants cops de puny van ser repartits, al cap de poc l’incident es va apaivagar. Quan la policia hi va arribar, ja no hi havia ni una mosca. Una baralla d’adolescents no hauria de considerar-se un afer preocupant. Tanmateix, com que les gravacions de l’enfrontament entre els dos grups de nois van escampar-se com una taca d’oli, associacions com Manresa Comerç i polítics com el portaveu de Junts, Ramon Bacardit, van aprofitar l’avinentesa per atiar la sensació d’amenaça de la població i demanar “mesures de seguretat”, és a dir, repressió policial. Com a conseqüència, vuit nanos menors d’edat i tres adults van ser detinguts i emmanillats en una operació conjunta de la Policia Local de Manresa, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional: una resposta desmesurada al conflicte que va originar la polèmica.  

Malgrat que ja fa dies que van esdevenir-se aquests fets, no els hauríem de passar per alt, perquè el legítim exercici de la violència per part de les forces de seguretat és el nostre pa de cada dia. A Manresa no només es va magnificar i instrumentalitzar una disputa insignificant amb finalitats polítiques, sinó que es va recórrer a l’abús policial per emmordassar un assumpte que hauria hagut de ser resolt per altres vies com el diàleg entre els implicats. A més, si tenim en compte la taxa delinqüencial que van publicar fa poc els Mossos d’Esquadra, Manresa presenta un índex de criminalitat molt baix, inferior al del conjunt de Catalunya. Aquesta criminalitat és exercida, grosso modo, per persones vulnerables que pateixen discriminació o exclusió social i, endemés, no disminueix quan se la intenta erradicar mitjançant l'agressivitat i l'actuació inconvenient del cos de vigilància. Anna Celma escriu a l'article La policia, al punt de mira (La Directa) que els agents de l'ordre públic actuen "en àmbits que poc tenen a veure amb les seves competències professionals". Atès que una de les tasques principals de la policia és fer complir la llei als carrers, a les llars i a qualsevol indret, sovint aquesta topa amb les renyines veïnals, la drogoaddicció, la violència de gènere o la pobresa, que són qüestions que no es poden solucionar amb sancions o arrestos penitenciaris.

En comptes de destinar quantitats ingents de diners als cossos policials, hauríem d'invertir els calés en tallar de soca-rel els problemes estructurals que ens assetgen i que provoquen la percepció subjectiva i real d’inseguretat. Es podria millorar la sanitat pública, crear estructures que afavoreixin els llaços entre els membres de les comunitats o facilitar l'accés a tota mena d'educació o recursos. Per altra banda, hem de pensar que les elaboracions de discursos que criminalitzen els col·lectius més vulnerables i que reclamen més autoritarisme fomenten el racisme i l’auge de l’extrema dreta, obstacles que hem de combatre amb puixança i agilitat. 

stats