Alemany versus Heròdot

L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’expresident Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos entre reixes. És una llàstima que el seu mentor, ja a la presó de Segòvia, no pugui gaudir de la seva “panegírica” companyia.

Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut el 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà el segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.

Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquesta és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme que tan poc ha respectat l’escrivent del corrupte Matas. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, el d’Halicarnàs no es cansà de recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta onomatopeica de bàrbars (“ bar, bar, bar ” al·ludia al so inintel·ligible que emetia qualsevol que no era grec). El pare de la història i del periodisme sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal: “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística que s’ha botat el maquiavèl·lic Alemany.

En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte, i narrava els fets de manera amena. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels historiadors que l’havien precedit. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que l’ocupaven. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien relatar tot tipus de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. S’imbuí així de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.

Per poder-se finançar els viatges, Heròdot explicava les seves vivències en una espècie de vetlades literàries organitzades en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents, sense els quals el públic que l’escoltava se n’hauria anat avorrit abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes, atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els parlaments a Matas.

L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren els seus esforços per entendre l’enemic persa. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” -res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant entre reixes, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir Heròdot. Per ventura, però, li escaurà millor la lectura d’ Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món, on la llibertat d’expressió està perseguida, sí que hi ha a la presó vertaders “periodistes rabiosament independents”.