Alemanya i el boicot a l'energia russa

Des que el president rus, Vladímir Putin, va iniciar la invasió d'Ucraïna, el govern alemany ha estat sota una pressió creixent per sumar-se a l'embargament europeu sobre l'energia russa. Hi ha bastant consens en el fet que per aturar la guerra de Rússia caldrà ofegar el seu finançament, que arriba en forma de pagaments de milers de milions de dòlars per les exportacions de petroli i gas.

El govern alemany s'oposa a un embargament energètic: el seu ministre d'Economia, Robert Habeck, argumenta que portaria a l'atur massiu, la pobresa i un malestar social generalitzat. ¿Però són vàlides aquestes preocupacions?

Sens dubte, Alemanya depèn molt de l'energia russa. El 55% del seu gas, el 34% del petroli i el 26% del carbó provenen de Rússia. Però trobar substituts al petroli i al carbó rus no seria especialment difícil.

De fet, Alemanya ja ha acceptat sumar-se a un embargament europeu sobre el carbó rus i ha anunciat plans per diversificar-se i no dependre del petroli rus a finals d'aquest any (tot i que pot ser massa tard per marcar la diferència per a Ucraïna). A diferència del gas natural, subministrat per gasoductes, el petroli i el carbó tenen mercats globals i es poden comprar des de gairebé qualsevol lloc. A més, Alemanya té reserves estratègiques tant de petroli com de carbó.

El gas suposa un repte més gran, perquè només es pot lliurar a través de canonades existents. La pregunta, doncs, és si Alemanya pot trobar substituts a curt termini per a les importacions de Rússia. Per obtenir una resposta, podem consultar un nou informe d'ECONtribute elaborat per un grup d'economistes alemanys de primer nivell que han intentat quantificar les conseqüències d'acabar amb les importacions de gas rus. Els resultats són molt creïbles. Utilitzen un model macro multisectorial d'última generació per tenir en compte les complexitats de les cadenes de subministrament modernes i aporten un coneixement detallat del mercat energètic alemany.

L'estudi constata que la fi immediata del gas rus costaria a Alemanya entre el 0,5% i el 2,2% del PIB. Aquesta és una reducció potencialment important del creixement, però no és en absolut catastròfica. Fins i tot en el pitjor dels casos, la contracció seria menys severa que les conseqüències de la pandèmia del covid-19 el 2020, quan el PIB alemany va caure un 4,6%.

La pèrdua estimada de producció varia àmpliament, depenent de si l'economia alemanya pot reassignar recursos a altres sectors i trobar substituts del gas. L'estudi suposa que l'"elasticitat de la substitució" és molt petita, però no nul·la, cosa que significa que, tot i que el gas rus és difícil de substituir, les llars i les empreses alemanyes encara podrien canviar a altres inputs d'energia i importar més gas dels Països Baixos o Noruega a curt termini.

Les pèrdues de producció serien modestes (per sota de l'1% del PIB) encara que l'elasticitat de substitució sigui molt petita, perquè en una economia amb cadenes de subministrament complexes hi ha més possibilitats de trobar proveïdors alternatius. Un risc a tenir en compte, però, és que si es trenca un enllaç crucial de la cadena, tots els enllaços que hi ha a sota també poden col·lapsar-se i generar repercussions que es propaguen per tota l'economia.

En qualsevol cas, el canceller alemany, Olaf Scholz, va desmerèixer l'estudi en una entrevista, argumentant que els models que planteja no tenen en compte les realitats sobre el terreny. Sosté que la física bàsica, com ara el temps que es necessita per construir un nou gasoducte, s'oposa a mitigar les pèrdues de producció tant com preveu el document. A més, insisteix que el govern està més familiaritzat amb les limitacions rellevants que els autors de l'estudi, perquè està en contacte constant amb grans empreses com Siemens Energy i el gegant químic BASF. Totes dues argumenten que tallar amb el gas rus seria ruïnós.

Però durant les grans crisis, quan les coses se sacsegen, hauríem d'escoltar els economistes abans que els líders de les indústries, que, naturalment, prefereixen que els negocis continuïn com estaven. Les empreses poden conèixer les seves pròpies operacions diàries millor que ningú, però els economistes poden incorporar una experiència històrica més profunda als seus models, i tenen més capacitat per analitzar totes les maneres com una economia pot ajustar-se.

El document ECONtribute, per exemple, incorpora l'experiència del xoc del preu del petroli de 1973 en la seva modelització d'una potencial aturada de les importacions de gas rus. A més, Scholz s'equivoca amb els models macro: sí que respecten la física, tenint en compte els límits de recursos i altres limitacions econòmiques.

En última instància, la reticència d'Alemanya a complir amb un embargament energètic va més enllà dels problemes logístics. El model de negoci del país de "Wandel durch Handel" [Canvi a través del comerç] també haurà de canviar. El repte avui no és només gestionar els efectes de la pèrdua del comerç, l'augment dels preus de l'energia o el menor creixement. És navegar pel que Scholz reconeix com un punt d'inflexió històric. I, com deixa clar la seva resposta al document ECONtribute, Alemanya encara no està preparada.

Copyright Project Syndicate