Alemanya, una relació molt especial
El Diario de Mallorca, dies enrere, publicava una interessant i il·lustrativa entrevista amb l’ambaixadora d’Alemanya a Espanya, Maria Margarete Gosse. La diplomàtica germànica qualificava la relació amb Mallorca de “molt especial” i deia que “cap altra regió desperta tant interès i atenció a Alemanya com les Illes Balears”.
En alguna ocasió he explicat el que pens sobre aquesta relació i el que la fa realment diferent. Les Illes, sobretot Mallorca, durant un període de temps, conegut com a “miracle Alemany”, varen complir la funció de lloc de repòs de la força de treball que feia funcionar les grans fàbriques d’aquell país. Si ho miréssim des del punt de vista d’una gran corporació moderna, podria dir-se que les Balears eren l’equivalent a un gran Employee Experience. L’objectiu era mantenir la productivitat dels treballadors i la competitivitat de les empreses i de l’economia alemanya. La competitivitat era el gran paradigma alemany. Ara aquesta visió resultaria pobre, en relació amb les exigències de l’època digital.
Aleshores, el nivell d’exigència d’un ciutadà alemany que viatgés a Suïssa o la Costa Blava francesa era substancialment superior a qui ho feia a les Illes. Sovint els allotjaments turístics de les Balears, finançats pels mateixos operadors turístics, directament o a través de contractes en garantia, se situaven en una escala de qualitat entre el que podia ser un barracó amb latrines compartides i un hotel bàsic. El grau d’exigència era baix o molt baix. L’oferta de primera generació del turisme de masses era un reflex de les condicions socials i laborals a les quals estava sotmesa la classe treballadora de la gran indústria alemanya. La relació “molt especial” amb Mallorca era una extensió estiuenca de l’hivern laboral alemany, a tall d’idil·li al sol. Malgrat tot, constituïa una relació de contigüitat.
No obstant això, era desigual. Espanya era un estat internacionalment desacreditat i políticament endarrerit, que per una confluència d’interessos durant els estius rebia nombrosos turistes estrangers. Sol, preu i seguretat. El 1968, l’any de la revolta del maig francès i de mobilitzacions arreu del món, les Illes Balears van rebre més d’1,5 milions de turistes. L’any 1975, en plena protesta per les darreres execucions del règim franquista, en què el president de Mèxic, Luis Echeverría, sol·licitava que Espanya fos expulsada de l’ONU i Olof Palme, primer ministre suec, encapçalava les mobilitzacions en contra de la dictadura espanyola, les Illes Balears rebien gairebé 3,5 milions de turistes.
El flux de turistes anava creixent; aparentment, sense cap relació amb la situació política espanyola. Però, la manca de control democràtic que posés límits al consum de recursos, com va poder succeir recuperada la democràcia amb la Llei d’espais naturals, i l’escàs pes polític de la dictadura, operaren a favor de la voracitat de l’engranatge econòmic internacional dominant. Qualsevol classe de relació que existís anteriorment, o que s’hagués pogut generar en el futur, va quedar sobrepassada per una relació de poder desigual, en què els operadors controlaven el mercat i imposaven les seves decisions. La indústria turística mallorquina es convertia en un sector depenent de tercers.
No només era així, sinó que el poder dominant es va esforçar per treure el turisme del debat públic i mantenir-ho únicament a l’àmbit professional. A la pràctica era continuar en la mateixa gàbia de Faraday on havia estat durant la dictadura. No serà fins al debat sobre l’ecotaxa que la idea del turisme se socialitzi i passi a ser una qüestió comuna. Va canviar la percepció social del turisme i, segurament, la “molt especial” relació va variar també.
Un altre aspecte que defineix la relació “molt especial” és, sens dubte, la nombrosa presència de ciutadans alemanys a l’illa: residents, propietaris de segona residència i visitants. D’una manera o altra, la presència de tots ells està relacionada amb el fet que l’illa és una destinació turística i per motivacions derivades de les idees de consum i de possessió, pròpies d’una societat industrial tradicional. Actualment, en plena revolució digital, aquest tipus de relació resulta poc moderna. La manca d’adaptació de l’economia alemanya a les exigències de la revolució digital ha fet que la relació qualitativament hagi evolucionat poc. De fet, resulta més dinàmica amb els països nòrdics i els Estats Units que amb el “molt especial soci”.
És evident que la “locomotora” alemanya superarà el sotrac en què està ficada. Per dir-ho d’alguna manera, haurà de passar de l’economia analògica i de mecànica tradicional a la mecànica quàntica; de la qual, per cert, els nazis al seu dia la van esborrar. Superar el moment Oppenheimer i allunyar-se de la ultradreta. En aquesta nova situació, no és gens improbable que la idea i la definició de la relació “molt especial” vagi canviant i deixi d’estar basada essencialment en una relació de consum i poder. Podria recuperar la idea de contigüitat. Major igualtat entre socis iguals: dependrà del millor o pitjor posicionament de les Illes. El flux, de persones i capital, en l’època de les startup i la digitalització mantindrà característiques similars a les actuals o variarà? Caldrà observar-ne l’evolució.
