Per fi Alemanya s’ha despertat

El terra estava glaçat quan la meva parella, el meu fill i jo ens encaminàvem cap al centre de Berlín fa dos diumenges. Tot i això, quan ens vam afegir a les aproximadament 100.000 persones que s’havien reunit allà per protestar contra l’extrema dreta, vam sentir escalfor, tant en sentit literal com el metafòric. La massa de cossos humans creava un microclima que va fer suportable estar-nos a l’aire lliure en la foscor gelada de Berlín durant un parell d’hores. I també va ser reconfortant veure tota aquella gent que venia a defensar la nostra democràcia.

Érem allà perquè, el 10 de gener, la plataforma Correctiv havia publicat una informació rellevant sobre una reunió d’extrema dreta a Potsdam el novembre passat. Segons s’hi deia, els participants, procedents de diversos grups d’extrema dreta i que incloïen diversos polítics del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD), van debatre sobre uns plans per a la deportació massiva de milions d’estrangers i alemanys de famílies migrants. Horroritzades, des de llavors més de dos milions de persones han sortit al carrer. Les protestes, de les més multitudinàries del país en dècades, van sorgir per tot arreu: no només en ciutats liberals com Berlín, Hamburg i Munic, sinó també en moltes ciutats de l’est d’Alemanya, on l’extrema dreta és especialment forta.

El més estrany era que l’informe de Correctiv no deia res que no haguéssim pogut endevinar anteriorment. L’extrema dreta, ho sabem, es basa en fantasies racistes d’homogeneïtat ètnica, i ja fa temps que AfD es considera extremista. No obstant això, durant anys, molts alemanys veien l’ascens de l’extrema dreta amb una mena de distanciament: tot i que AfD pujava al voltant del 20% a les enquestes, hi havia una certa reserva sobre l’amenaça que suposava. Ara ja no. Alemanya, per fi, s’ha despertat.

La democràcia alemanya no està bé. El problema no és només l’ascens d'AfD, que s’ha fet prou forta en algunes regions per aspirar a posicions de poder o almenys per alterar seriosament el procés de formació de governs estables. A més, en moltes zones del país, un sentiment general de descontentament ha derivat en el menyspreu. La gent ara rebutja no només el govern actual sinó tot el sistema polític.

Des de l’inici de la pandèmia, aquest sentiment ha anat creixent a Alemanya. I és cert que els alemanys han hagut de fer front a moltes coses: la guerra d’Ucraïna, una crisi energètica, la inflació i, més recentment, les doloroses conseqüències de la guerra de Gaza. Tot i que la immigració augmenta, encara ens falta mà d’obra qualificada –professors, lampistes, tècnics informàtics–, i la infraestructura pública s’està enfonsant. Afegiu-hi un ambiciós programa governamental de transició verda frenat per brutals lluites internes i la perspectiva és funesta. Sembla que tot està canviant, i no en el bon sentit.

Els últims mesos, aquest sentiment d’insatisfacció s’ha convertit en aversió. Pel que sembla, tothom coneix algú que ha abandonat el corrent dominant i que ha optat per votar AfD o que es planteja emigrar. La davallada del suport als tres partits del govern –el que té més acceptació, el dels socialdemòcrates, se situa al voltant del 15% a les enquestes– indica de manera eloqüent aquest rebuig generalitzat, que comença a mostrar-se en públic.

Aquest mes, els pagesos han sortit al carrer d’unes quantes ciutats. Les protestes, aparentment contra les retallades a les subvencions, aviat s’han convertit en sinistres manifestacions antigovernamentals: alguns manifestants fins i tot han erigit forques. L’amenaça no era només simbòlica. Quan Robert Habeck, el ministre d’Economia i cara visible del programa de transició verda del govern, va tornar de vacances a principis d’any, es va trobar amb una turba irada. Aquest acte d’intimidació, segons van demostrar posteriorment els informes, va ser orquestrat per individus vinculats a l’extrema dreta.

No hi ha manera de conèixer totes les motivacions dels milions que han sortit al carrer aquestes últimes setmanes. Si ens hem de guiar pel que van dir els manifestants als periodistes, l’ampli ventall de grups que organitzen les protestes i les diverses pancartes que s’hi mostren, sospito que seria difícil que tothom es posés d’acord en un manifest comú. Molts s’han mogut perquè provenen de famílies migrants o tenen amics i familiars que ho són, o simplement perquè rebutgen el racisme. Alguns protestaven per AfD; d’altres hi eren per retreure a la classe política que afavoreix l’extremisme. No ha nascut pas un nou moviment polític, sens dubte. Però hi ha un denominador comú: un nou sentiment d’urgència.

El que hem començat a entendre en aquests últims mesos, i el que la reunió de Potsdam va posar al descobert, és que l’extrema dreta no es limita a propugnar unes idees espantoses, sinó que les vol posar en pràctica. Els partidaris de l’extrema dreta d’Alemanya van de debò. Amb finançament, suport i una possibilitat molt real de guanyar estats federals aquest any, estan més a prop del poder que mai en els gairebé 75 anys d’història de l’Alemanya postnazi.

En el seu recent llibre Triggerpunkte o Trigger points [Punts d’activació], Steffen Mau, sociòleg de la Universitat Humboldt de Berlín, rebutja la noció que la societat alemanya estigui clarament polaritzada en dues parts. A Alemanya, afirma, les divisions impregnen diverses àrees com el clima, la migració i la justícia social. Pots ser sensible a alguns problemes, i indiferent a d’altres. Aquests últims mesos, els que se senten motivats per la seva oposició a les polítiques migratòries o climàtiques han sigut els més sorollosos i visibles. Ara els que es preocupen per la democràcia, els drets de les minories i l’estat del benestar també han arribat al seu punt d’activació.

No se sap cap on portarà tot això. Les protestes poden desaparèixer un cop assimilat el xoc, a mesura que la gent torni a la seva vida quotidiana. “Però aquest ha sigut un moment important d’autoconeixement –em va dir el senyor Mau–. El centre ha vist que és molt nombrós”. Les protestes també són un recordatori important per als partits principals de no imitar el missatge d’AfD, em va dir, ja que és evident que la majoria dels alemanys no donen suport a les posicions extremes.

Potser el més important és que els manifestants han enviat un missatge a la mateixa extrema dreta: estem preparats per protegir els nostres conciutadans i la nostra democràcia. O sigui que no et complaguis gaire en l’escalfor. Aviat potser seràs tu qui quedarà exposat al fred.

Copyright The New York Times