Alex Salmond i el respecte
“Ens falta allò que podria anomenar-se una arquitectura de la simpatia, és a dir, un moviment progressiu que superi la nostra identificació només amb aquells individus que són com nosaltres”. Això diu Richard Sennett en un gran assaig que va ser publicat el 2003 amb un títol lacònic i rotund: El respecte. Sennett es refereix al concepte de respecte com un intangible que, paradoxalment, s'acaba traduint socialment en coses ben concretes. En una societat en què no impera el respecte dels uns cap als altres –el respecte col·lectiu– s'engrandeixen les desigualtats, es multipliquen les actituds intolerants i es fan insuportablement omnipresents els frecs pels motius més banals, afegeix Sennett. No estem parlant, doncs, d'un valor entre altres, sinó d'aquell que permet atorgar sentit a la nostra acció més enllà de circumstàncies conjunturals.
Dissabte passat, 12 d'octubre, el polític escocès Alex Salmond va morir de manera sobtada a Macedònia del Nord. Tenia 69 anys. L'any 2011, Salmond va assolir la majoria absoluta al Parlament escocès i es va comprometre a pilotar un referèndum legal, i per tant assumible per la comunitat internacional, sobre la independència del seu país. El 18 de setembre de 2014 es va fer la consulta, on el no va superar el sí amb un 55,3% dels vots. Salmond va decidir dimitir, i així va ser. Amb comptadíssimes excepcions, entre Anglaterra i Escòcia hi va haver respecte mutu, visible als mitjans de comunicació, les institucions i el mateix carrer. Tant a Londres com a Edimburg, la gent no es pronunciava histèricament sobre el tema de la independència ni en un sentit ni en un altre; ningú demanava tampoc la presó per als líders independentistes escocesos ni per a cap altre representant democràtic, ni escrivia disbarats apocalíptics als diaris. A les televisions o a les ràdios d'aquells rodals, tant públiques com privades, no existeix la figura del tertulià: es convida un economista si cal parlar d'economia, un filòleg si s'ha de dissertar sobre llengua i un geòleg si sembla oportú parlar de pedres. Així de senzill. El resultat reverteix positivament en els ciutadans, que poden interpretar la realitat sense la guia equívoca del tuttologo, com diuen els italians. El que resulta políticament més important d'aquest respecte mutu és que els problemes importants poden tractar-se des de la racionalitat. A la llarga, tot plegat permet consensuar decisions intel·ligents o descartar-ne d'altres que no tenen sentit. El bon clima a què fem referència va tenir molt a veure amb el tarannà de Salmond, tot i ser una persona assertiva i puntualment vehement.
En canvi, abans, durant i després de l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya es van dir coses que transgredien els límits mínims del respecte. No soc partidari d'uns mitjans de comunicació mel·liflus i infantilitzants, però tampoc de la cridòria manicomial o la simple maldat. Podem jugar a fer com que no existeix l'ètica i que tot és relatiu, com a bons postmoderns neurotitzats pel dubte sobre el dubte que som, però aquesta actitud no contribueix a res. Quan es va conèixer el resultat del referèndum escocès, els partidaris del sí i els del no van continuar convivint en el marc d'una civilitzada indiferència, matisada o no per aquesta “arquitectura de la simpatia” a què es referia Richard Sennett. Després de l'1 d'octubre del 2017 a Catalunya les coses no van anar ben bé així, òbviament: molts dirigents polítics van acabar a la presó o a l'exili. La manca de respecte pot expressar-se de moltes altres maneres. Fa uns dies el diputat del PP Miguel Tellado va dur a terme una performance obscena al Congrés de Madrid tot mostrant una fotografia amb víctimes mortals d'ETA en un context que no tenia res a veure amb el tema. Els familiars es van mostrar indignats, i amb raó. Increïblement, aquest individu que no coneix cap altra realitat laboral que les travetes de partit i altres males arts de la política no ha dimitit.
La cultura política anglosaxona, de la qual Salmond formava part, pot ser criticada des de moltes perspectives; en relació amb aquesta actitud concreta, però, la del respecte diguem-ne flegmàtic, constitueix un referent valuós. De fet, la condició de possibilitat del respecte a l'altre no és altra que la convicció de la nostra pròpia fal·libilitat. La idea no és meva, sinó d'un il·lustre britànic pare d'aquell liberalisme entès com alguna cosa més, molt més, que una teoria política o econòmica: John Stuart Mill. El límit èticament intolerable de la determinació, sigui política o de qualsevol altra índole, és el fanatisme. La gràcia d'aquesta regla és que val per a tothom.