Algèria i Espanya: víctima Balears?
El gir copernicà de Pedro Sánchez al Sàhara és mal d’entendre des d’una terra compromesa amb el poble sahrauí, però com més indagues sobre la qüestió, més evident és que el president del govern espanyol es va trobar entre l’espada i la paret davant les amenaces subterrànies del Marroc.
El problema, més enllà d’oblidar el deute històric d’Espanya amb el Sàhara, és que no va calibrar l’efecte rebot, i mai millor dit, a Algèria. A darrera hora d’aquest divendres les complicitats cercades a Brussel·les pel govern espanyol per fer front a les amenaces comercials d’Alger sembla que varen donar fruit a curt termini; unes complicitats que Sánchez no va saber o voler teixir internament, ni tan sols amb els socis de govern a l’hora de posar-se del costat del Marroc.
L’emperò de tot plegat és que Algèria segueix l’exemple del model coercitiu alauita. Amb el segon país del Magreb, per Espanya hi ha tres fronts a tenir en compte: el gas (essencial ara per a la UE), les relacions comercials i la immigració. Aquest darrer afecta directament les Illes Balears; diverses veus admeten que no va ser casual que només dimecres, dia de la gran enrabiada d’Algèria, arribassin a les Illes 103 immigrants en pasteres. Hi ha preocupació a la Moncloa pel que pot suposar per a les Illes aquesta pressió, tot i tenir clar que Alger no forçarà els joves del país a jugar-se la vida com va fer el Marroc, però sí que pot fer els ulls grossos a les costes algerianes.
I un altre problema per a les Balears, si les relacions amb el país del Magreb s’enquisten, és que a aquest li pot tornar a revenir la idea de fer arribar la seva frontera marítima fins a 20 quilòmetres del cap de ses Salines de Mallorca. Esperem que el conflicte s’adormi, Sánchez torni a la posició neutral amb el Sàhara i Algèria deixi d’escarnir el Marroc.
