Tenir algú que t'estimi

Hi ha persones que no volen jubilar-se perquè els fa por trobar-se amb les hores que ara omplen amb la feina. D’altres, en canvi, esperen amb il·lusió un període en què tindran temps per dedicar-se plenament a allò que més els agrada, que també pot ser no fer res, o res del que s’entén per productiu. No cal que la feina que fas et desagradi, però pots tenir ganes de deixar de fer-la. Et poden fer fora, això també, amb més o menys raó. Aleshores t’has d’adaptar a un canvi involuntari. A mi sempre m’han impressionat les persones que han treballat tota la vida a la mateixa empresa, però entenc perfectament que la naturalesa de cadascú ens determina a canviar més o menys la nostra feina i la nostra vida. Això en el cas que es pugui triar, òbviament. Compto que hi ha persones amb moltes menys oportunitats que poden tenir molts desitjos però molt poques opcions. En aquest món nostre del Somni Americà, no tothom parteix de la mateixa línia de sortida i el somni es queda en un malson perpetu.

Els canvis ens impressionen o ens estimulen. O totes dues coses alhora. Fins i tot quan ens engresquen hi ha el vertigen d’afrontar un nou repte. En qualsevol àmbit de la nostra vida, les novetats suposen un trasbals i no tenen per què portar necessàriament res de bo. No seré jo qui digui la frase detestable de “crisi vol dir oportunitat”, però també poden desencallar un moment difícil o una situació insostenible. Abans que tot faci un pet com una gla, hi ha moviments que podrien fer-ho més acceptable, i fins i tot comprensible, però sovint hi ha qui espera que peti per recollir-ne els trossos i, a sobre, vantar-se de la trencadissa, com si fos una creació artística. El trencadís no va ser mai una bona idea, per més sagrat que sigui el Modernisme. Els imprevistos els afrontem com podem, com sabem. Els previstos els hauríem de tenir una mica més presents, perquè sempre acaben repercutint sobre algú altre. I perquè la improvisació és un exercici molt divertit però en l’esfera pública, especialment, fa poca gràcia. Clar que a vegades és més ofensiu haver-ho pensat malament.

Que no som imprescindibles ens ho hauríem de ficar una mica més al cap, la qual cosa no impedeix que pensem que servim per allò que fem, si és que servim per allò que fem. Però, insisteixo, no sempre hem de fer allò que fem i, encara menys, quan ho fem malament. És recomanable, en general, escoltar què ens diuen les persones que ens estimen, si és que estem disposades a escoltar què ens diuen o si les persones estan disposades a dir-ho, que ja són molts supòsits. Si algú ens vol bé, si algú ens estima, s’allunyarà de les adulacions per ajudar-nos a analitzar la situació, la que sigui, més fredament del que som capaços. Aquí, el nostre grau de susceptibilitat hi jugarà un paper fonamental. Hem vist, en massa ocasions, persones amb càrrecs de responsabilitat, públics i privats, que no volen ser criticades sota cap concepte, convençudes que la seva idea és la bona i el problema és que els altres no l’entenen. Si expliques un acudit i no fa gràcia a ningú, dubto que la broma no s’hagi entès, sinó que, senzillament, no feia riure. S’ha d’escriure, doncs, un altre acudit.

El joc de les cadires és un dels meus malsons recurrents. Córrer desesperadament fins que un toc de xiulet et demana seure a la que queda lliure. Hi ha més persones que cadires. Si no has trobat la teva, et fan fora. No és agradable patir per quedar-te sense cadira o per ser expulsada del joc. Però és molt trist veure qui ni tan sols és capaç d’aixecar-se.