Algú ha vist les meves ulleres?

El fenomen es produeix d’un dia per l’altre, gairebé. De cop, necessites ulleres per llegir. Si no te les poses no veus res de res i no pots riure de cap whatsapp, ni triar cap plat de la carta, ni saber si aquest pot és de suavitzant o de xampú, ni, esclar, llegir llibres. Les pots portar penjades amb un cordó del coll o de la pitrera o pots anar-les traient i posant de la funda, però facis el que facis, les perdràs.

“Algú ha vist les meves ulleres?”, preguntaràs retòricament. Ja has fet el recorregut pels llocs possibles. Pica del lavabo? Taula d’escriure? Marbre de la cuina? No, no, no. Fora fàcil, això. Algun lloc menys obvi. Un petit racó. No, no intentem ser lògics. Poden ser a la nevera? Sí que hi poden ser. Poden ser penjades al coll de la samarreta que acabem de tirar al cossi de la roba bruta? Sí que hi poden ser. ¿Poden ser en un test, al damunt del cobrellit, camufladíssimes, esclar, perquè de prop, sense elles, no t’hi veus? Toca’t el cap. Ahir, te’n recordes, te les vas posar al cap, a tall de diadema. Te’n caldrien unes altres per buscar aquestes, però les altres fa dies que no saps on paren. L’estoig de les ulleres és buit, esclar. Al sofà? A la bossa? Per favor, no.

Desfàs de nou el camí per les cambres. Buscar les ulleres és una feina diària més, que t’ocupa uns vint minuts. ¿Lavabo, dormitori, cuina, llibreria? Espremedor de taronja? Escombraries? No seria el primer cop. ¿Potser a dins del llibre, com a punt improvisat? N’ets capaç. “Algú ha vist les meves ulleres?”, tornes a preguntar. Però l’altre membre també busca les seves. Oh, quina sort. Ell les ha trobat, entre –ves a saber per què– els potets de les espècies. On són, on són? I la tercera vegada que passes pel mateix lloc les veus. No, no. Aquí no, no pot ser. Aquí?