Alien

L'anunci que col·laboraria amb l'ARA Balears ha tingut un èxit considerable a les xarxes socials. Les coses com són, el paper té glamur. Sovint diuen que és l'olor, el tacte. No res, tot plegat retòrica; possiblement el paper ens atrau perquè transmet escassetat. Internet encara ho ha fet més evident, perquè amb la cosa que qualsevol hi pot publicar, han sortit diaris digitals i blogs com a bolets en una tardor plujosa. Hem arribat al punt que qualsevol pot escriure perquè té teclat però ah, qui té paper? Ben poca gent. Al 2013 el paper encara és l'or de la publicació, admirable, escàs, car. Si un editor cedeix uns centímetres quadrats del seu material preciós a un col·laborador, ha de ser bo per força. Tot i que això encara s'ha de demostrar, potser ha estat el motiu per rebre comentaris positius en explicar que escriuria per a aquest diari. Hauria d'estar content, però la meva alegria només és moderada perquè no em llevo una cosa del cap: som un alien que es demana què fa aquí.

Fins poques hores abans de la cridada de l'ARA Balears, pensava que la premsa en paper no tenia gens d'interès. Potser fou uns minuts abans perquè sovint hi penso quan veig coses trescant pel xarxam internàutic. Cal destacar que va ser una cridada i no un email ni un WhatsApp. Tampoc un Hangout, un Line, un DM al Twitter o un privat al Facebook. La veritat és que rebo ben poques cridades telefòniques. Potser aquesta setmana han estat 5, ni una per dia, en contrast amb les dotzenes de converses per aquests altres mitjans que acabo d'esmentar. Però vist ara, m'adono que una telefonada és el que toca a l'hora demanar-te si vols escriure per a una publicació de paper, i ho recordo com quelcom entranyable. És d'aquelles coses que podré explicar als néts, com avui també és digne d'explicar que, no sé, en Josep Pla mateix (guardant les distàncies) va rebre una telegrama proposant-li escriure per Las Noticias . Un telegrama! Que tampoc no sé si va passar perquè no ho he trobat pas cercant 'josep pla telegrama las noticias' al Google, però és igual, al que anava: jo podré explicar que vaig rebre una trucada telefònica. Diré que abans teníem un aparell de butxaca que responia a un nombre únic de 9 xifres. Que et cobraven 15 cèntims en concepte d'establiment de connexió (si dic 'trucada' els néts no m'entendran) i 9 cèntims cada minut. Més o menys, però en tot cas caríssim. I es tallava cada dos per tres, així et podien tornar a cobrar els 15 cèntims d'establiment de connexió. Miraré de recitar el número de mòbil que tenia (aclarint que li dèiem mòbil a l'aparell perquè abans era fix) i de passada els demostraré que encara estic prou bé de memòria a pesar de l'edat.

Anava dient que ara em sento un alien escrivint aquest article per a un diari de paper. En tenc motius, perquè a més de no tenir gens d'interès en el paper també deia que cobrar per un diari a internet és un error, i l'ARA Balearsés de pagament. Argumentava que en un entorn d'abundància d'informació en obert, voler cobrar fa que la gent cerqui un altre lloc amb la mateixa notícia. Que et citin poc als blogs i les xarxes socials. Que fins i tot no t'esmenten els subscriptors perquè els seus contactes es queixen quan topen amb la barrera del pagament. Que és un enrenou anar a cercar a un altre lloc obert allò que has llegit com a subscriptor, i així poder-ho lincar per als teus amics, coneguts, saludats i cunyats.

Jo deia tot això, i ara m'ho retrauran. Se m'ha girat feina: en successius articles hauré d'argumentar per què crec que a internet hi ha prou lloc per a les publicacions de pagament. Quines coses cal respectar profundament, perquè el client és sobirà i amb les seves compres ens diu amb què hem de fer feina, mai a l'inrevés. Insistiré que tractar el client de pirata no és la millor manera de guanyar-se'l. Que potser hem perdut massa temps en disputes que han radicalitzat els clients i han fet que els proveïdors es disparin als peus cada passa que fan. Raonarem per què no cal paper a l'hora de transmetre escassetat. Que sí, fa bona olor, però hi ha alternatives per satisfer la pituïtària. Intentarem que el passat mai condicioni el present perquè moltes coses ja no serveixen; som davant la matèria primera més revolucionària després del foc: el bit, que encara no hem après a rosegar prou bé per a pair-ho com toca. I si tenim estomatòlegs, per què no podem tenir bitòlegs?

Però segueixo sentint-me un alien. L'editor m'ha demanat una foto meva per publicar devora els articles. Jo som nou per aquí; suposo que és l'equivalent als avatars que tenim als perfils de les xarxes socials. Tothom sap que a internet triomfen els moixos i que per això molts avatars són la foto d'un moix. I si ens hi fixem bé, amb una mica de voluntat, potser trobarem que els moixos tenen una certa retirada als aliens que alguns asseguren haver vist. Sí, ja se'm passarà. Espero.