Alimentar la bèstia

No sent cap mena de propensió per l’escalada ni pel surf. La primera no em va atraure quan hauria pogut ser un bon moment per practicar-la, tot i que alguna vegada vaig acompanyar el meu germà gran a la Gubia, i quan m’ha picat la curiositat ja tenia massa anys i quilos de més com per atrevir-m’hi més enllà d’alguna tímida incursió al rocòdrom on treballa un bon amic.

Quant al surf, som una persona totalment mancada d’equilibri. Diria que en tots els sentits, des del més mundà al més metafísic, però sobretot som una persona mancada d’equilibri en un sentit literal: la meva carrera d’skater es redueix als 20 segons que tard a caure cada cop que intent pujar a una taula. I si sobre una superfície sòlida no aguant ni mig minut, imaginau a sobre d’una líquida i en constant moviment.

Això no implica que no hagi gaudit increïblement la lectura d’Alimentar a la bestia, d’Al Alvarez. Alvarez (Londres, 1929-2019) ha estat un dels meus descobriments literaris de 2024. Em vaig començar a obsessionar amb ell a partir de l’edició de l’argentina Editorial Fiordo del seu El Dios Salvaje, un assaig sobre el suïcidi d’una profunditat i agudesa increïbles que arrenca amb els seus propis records sobre la mort de Sylvia Plath. A Alimentar a la bestia Alvarez parla d’un tema menys pertorbador: l’escalada. En concret, parla de Mo Anthoine, un escalador estrany que, en una època de grans gestes del muntanyisme, va optar per mantenir un perfil discret i salvaguardar la puresa d’una disciplina que per a ell sempre va ser una diversió que tenia molt més sentit si la practicaves amb amics. Anthoine deia que l’escalada era com jugar a escacs amb el cos. També deia que enfrontar-se a reptes de cada cop més grans era una manera d’alimentar la bèstia.

El llibre d’Alvarez, bastant curt i fàcil de llegir, em va recordar Años salvajes, l’autobiografia de William Finnegan, també publicada per Libros del Asteroide. Com he dit, mai he pujat –amb èxit– a una taula de surf, però em va encantar llegir la crònica dels anys de surfista de Finnegan, que transmet una passió paral·lela a la d’Alvarez a l’hora de descriure un esport que té en comú amb l’escalada que tots dos són una lluita entre l’individu i la naturalesa o, més ben dit, l’individu contra ell mateix.

No sé què és estar immers en el tub d’una ona gegant que podria enviar-te directe a les roques i rebentar-te; no sé què és passar la nit penjat d’una paret de roca, fent tot el possible per no adormir-te o que se’t congelin les mans, o baixar un cim de genolls perquè t’has romput els turmells. Però sí que sé què és alimentar la bèstia. La bèstia són aquelles passions que ens arrosseguen més enllà de qualsevol límit cabal i ens obliguen a punyir-nos, a posar-nos en situacions incòmodes, a no conformar-nos i que només ens recompensen d’una manera íntima i sovint extravagant i indesxifrable per a qualsevol persona aliena a ella. Tothom hauria de tenir una bèstia d’aquesta a dins. Tothom hauria d’alimentar-la.