Som allà mateix
On acabà els seus dies qui havia estat la primera dona que va formar part d'un govern a l'Estat Espanyol. Del novembre de 1936 al maig del 1937 fou ministra de Sanitat i Assistència Social pel govern de Largo Caballero. No es coneix un cas semblant a Europa. Atengué aspectes hospitalaris i l'evacuació de refugiats, també creà espais per a persones prostituïdes, oferint-los allotjament i ajudant-los a trobar oficis alternatius. També treballà fermament per una nova llei d'avortament. Creà llars d'infants i promogué la investigació psiquiàtrica contra el càncer.
La figura que avui ens ocupa havia nascut de rebot a Madrid filla de catalans anarquistes, el 12 de febrer de 1905, Federico Urales i Soledad Gustavo, ben coneguts fundadors de 'La Revista Blanca' i polèmics àcrates per la seva heterodòxia. S'aplegà el 1929 amb Germinal Esgleas i tingué tres fills: Vida, Germinal i Blanca. S'havia exiliat a França, com tantes i tantes catalanes, on fou detinguda, i fou gràcies al seu tercer embaràs que no compartí destí amb el President Companys i que, pel mateix, es denegà la seva extradició.
Deixant a part els seus contradictoris problemes de consciència política, la seva és una fita important que no va decebre gens els anhels del primer feminisme. Com a anarquista, més tard, tornà a ser molt crítica en la participació de qualsevol tipus de govern. Federica Montseny havia justificat el seu puntual paper per mor d'una guerra civil ja començada.
Acabada la Segona Guerra Mundial passà a treballar com a redactora del setmanari 'L'Espoir'. Anirà i vindrà un grapat de cops amb algun moment històric pel mig: la seva multitudinària intervenció a Montjuïc el 1977. Tanmateix mai no renuncià als seus ideals.
Federica Montseny mor el 14 de gener de 1994 a l'edat de 88 anys a l'hospital La Gardelle a Tolosa de Llenguadoc, on residia des del final de la Segona Guerra Mundial. Molts com ella ja van advertir de l'error vergonyós de deixar intacte el règim franquista per part de les democràcies europees i del govern dels Estats Units per motius geopolítics. Aquesta catalana universal, lluitadora i pionera en tants aspectes que avui ens alimenten morí donant la mà a un parell comptat de persones amigues i familiars. La Generalitat de Catalunya governada per Jordi Pujol no va enviar ningú en l'hora del seu comiat, per altra banda sí que ho va fer la ministra del moment, Carmen Alborch. Ara es compleix un quart de segle d'aquest fet. La trista i vergonyosa actualitat d'aquests dies que omple d'estupor les consciències democràtiques que queden de la mà d'un rumb polític que es va dibuixant i ens confirma que la solució confederal, o com a mínim federal, segueix gaudint de la mala reputació de sempre. No debades és el puntal que nodreix l'existència d'espanyols de primera i d'espanyols de segona, de catalans de primera i de catalans de segona. La Democràcia també marxà a l'exili i mai no ha tornat. Fou un miratge. No ens hem mogut ni un centímetre.
