Allò col·lectivament important

En parlàvem escadusserament la setmana passada. Hi ha una qüestió a la qual qui aquestes línies escriu no atura de donar voltes i que té a veure amb el compromís que la ciutadania que es diu sensible amb el país té amb les iniciatives que sorgeixen a ca nostra. Fa només uns dies li sentia a l’amic Josep Àngel Guimerà, professor de periodisme a la UAB, una cita –que crec que ell atribuïa al mestre de comunicadors Tresserras– que venia a dir que a Catalunya hi ha 500.000 persones que “ho paguen tot”. Ho deia, és clar, en referència que el consum cultural queda reduït a cercles molt precisos. Em va fer pensar, tot i que jo esmenaria en Guimerà i en Tresserras en una qüestió: cal reduir la xifra, que em sembla excessiva.

Un conegut escriptor em feu un comentari, mesos enrere, a la Setmana del Llibre en Català –que a Barcelona se celebra de manera exitosa a la plaça Reial–, que, tot recordant-ho, em fa veure que la cosa va per aquí. “A vegades –deia– penso que si em passessin, en un full d’Excel, els noms i llinatges de tots els que han comprat el meu poemari arreu dels Països Catalans, en coneixeria un percentatge inquietant”. En el seu moment ho vaig relativitzar. Per ventura no tocava fer-ho. Podríem pensar que els poemaris de l’escriptor conegut són anecdòtics, sí. Però no ens errem. Aquest projecte que teniu a les mans, en una de les seves etapes passades més difícils, enmig del malgovern de Bauzá, va regalar una subscripció gratuïta a milers de docents –el nostre més brau exèrcit civil i cívic–. La resposta quan va ser l’hora de renovar i d’adquirir un gest de suport econòmic a qui va ser el portaveu del moviment social més important de les darreres dècades a ca nostra va ser d’una decepció majúscula. Poquíssims decidiren que continuaven subscrits. Pagant.

La cultura val doblers. Hem de tenir-ho present i actuar en conseqüència. Bé ho saben tota la tracalada d’artistes brillants que hem llançat arreu de les nostres illes els darrers anys. Bé ho saben els nostres botiguers, petits empresaris i productors locals. Qui compra llibres i discos i fira entrades per a concerts i teatre és important. Però també qui visita els mercats amb regularitat i consumeix amb consciència el que els nostres pagesos, ramaders i pescadors extreuen de la terra i de la mar (per cert, encara que a destemps, no em cansaré de recomanar al lector o la lectora el Fred i calent de Miquel Calent, Fanny Pons i Marta Simonet a IB3, que he recuperat darrerament a la carta i que trobo un programa aconseguit!). L’autoconsciència aquí és molt important. Perquè, fent ús del símil d’en Tresserras-Guimerà, quanta gent deu haver-hi, a les Illes Balears, que consumeix responsablement? Qui són els nostres 500.000? Posaríem una xifra? Naturalment, cada ciutadà és una galàxia i els criteris i interessos d’aquesta pregunta admeten un milió de variables. Però qui escolti aquesta pregunta comprendrà tot d’una per on vaig.

No voldria ser negatiu o semblar pessimista. Ahir vaig passar a un company menorquí també resident a Barcelona, en Lluís Riudavets, la referència i el cartell de presentació a Palma del llibre d’Aina Torres Dones rebels, editat per aquesta meravella d’editorial que és Sembra Llibres. Ho feia perquè l’autora, tot fent un compendi de vint-i-dos perfils de dones d’arreu de les geografies dels Països Catalans que al llarg del segle XX han lluitat contra el patriarcat, hi inclou, pel que fa a feministes illenques –a banda de les militants comunistes Aurora Picornell i Francesca Bosch–, la lluitadora veïnal Rosa Bueno (1945-2009), que era amiga de la família d’en Lluís. La seva resposta minuts després em va encantar: “Demà mateix el compro i l’envio als meus pares a Ciutadella, que encara es veuen amb en Joan, el company de na Rosa”. Aquesta és l’actitud. Aquesta hauria d’ésser l’actitud del conjunt de la ciutadania. Sí, també de qui ens llegeix, just ara, i pensa que potser podria pagar quota a aquella entitat, anar més al mercat o ajudar una mica més la gent del poble o el barri que intenta tirar endavant.

Passi el que passi la setmana vinent, i encara que les forces progressistes s’imposin als bàrbars, haurem de pensar-hi més, en tot això. Tenir un país vol dir creure en nosaltres. Inculcar això a tothom em sembla indispensable per a la supervivència de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera les properes dècades. Hi insisteixo, tant si Noguera a Palma com el tàndem Ensenyat-Busquets fan un bon resultat. Com si Puigdemont o Junqueras o la gran Alice Weber treuen molts vots. O com si la Crida per Palma o Podem o El Pi o el PSIB assoleixen milers de paperetes més de les esperades. Res és, en clau col·lectiva, més important que tenir unes dones i homes autocentrats. Pensem-hi.