Allò que diguin els amos
No havíem passat Dilluns de Pasqua que ja sortia Maria Frontera, presidenta de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM), per advertir-nos que la campanya de Setmana Santa tampoc havia estat tan bona com deien, i que tampoc és hora de tirar tants de coets. Després de dies de sentir i llegir que se superaven els índexs de l'any dels prodigis del 2019 en quasi tots els aspectes possibles, la presidenta hotelera ens feia saber que de cap de les maneres: res no és comparable a l'esplendorós any 2019, alfa i omega de tots els triomfs, l'any en què les Balears van assolir el punt virtuós en la seva condició d'unitat de destinació turística en l'universal. Tal com llegíem a la crònica de Toni Jaume Martorell, Frontera va dir que sí, que l'ocupació hotelera havia superat el 85% durant les vacances de Pasqua, però que la situació econòmica era “completament diferent” en comparació amb la del 2019: els costos i la inflació han pujat, les rendibilitats empresarials han davallat. Per als que no sabem res de res, el concepte 'rendibilitats empresarials', en el context dels nostres hotelers, es pot interpretar com el cas d'aquell que, havent esgotat la llet de la vaca, es disposa a munyir el bou.
Aquests dies també hem llegit que el Consell d'Eivissa, com ja va fer l'any passat, pagarà una colla de detectius perquè cerquin, trobin i delatin les “festes il·legals” que es puguin celebrar a la pitiüsa major durant el proper estiu. A més, el Consell d'Eivissa també va elevar al Govern una modificació legislativa per endurir les sancions contra aquells que organitzin les susdites festes il·legals, o que hi participin: en concret, aquells que gosin ficar-se en una d'aquestes celebracions (ja sigui els convocants, el discjòqueis o el públic assistent) es poden trobar que hagin d'afrontar multes d'entre cent mil i tres-cents mil euros. Ampliant el nostre vocabulari turístic, quan es parla de “festes il·legals” a Eivissa, a què ens referim concretament? Festes, tal vegada, en què s'atempti contra la salut pública, a causa del tràfic i consum de substàncies estupefaents? No, perquè aquesta modalitat de comerç també es practica en les festes legals. Festes, potser, que donin peu a comportaments vandàlics que molestin els veïns i que tinguin com a conseqüència una forta degradació de l'entorn? Tampoc, perquè aquesta casta de derivades indesitjables ja les trobam a les festes legals. Seran festes il·legals, per ventura, aquelles en què es cometin actes de violència (sovint sexual) o en què es vulneri la dignitat de les persones? No ho seran, perquè aquestes coses també passen a les festes legals.
Són festes il·legals, per tant, únicament aquelles que se celebren fora de les tres grans discoteques que dominen l'oferta d'oci nocturn (com ens agrada aquesta expressió) eivissenca, o fora del circuit que els és, diguem-ne, homologat i afí. La competència no desitjada, en una paraula. És així que les autoritats electes acaben fent feina (i facilitant serveis que paguen els contribuents) a uns determinats empresaris que, a canvi, com bé sabem, es comprometen a donar-nos menjar a tots. Els periodistes no han de preocupar-se per fer més recomptes de turistes: els hotelers ja els diran si la temporada ha anat bé, malament o regular, i com ho han de dir. I qui vulgui anar de bauxa per Eivissa, ja es pot espavilar a fer-ho (per entabanat que vagi) als llocs que toca, si no es vol exposar a fer feina alguns anys només per pagar la multa. Els amos d'aquestes illes són generosos i es preocupen pel nostre benestar, però, a canvi, el mínim que podem fer és no emprenyar-los massa.
Sebastià Alzamora és escriptor
