Allò que no va com un coet
La Fundació Jordi Comas Matamala ha celebrat la 8a jornada de Turisme, Territori i Societat a l’Auditori dels Jardins de Cap Roig, a Calella de Palafrugell. Aquesta cita m’ha permès sentir de ben a la vora les explicacions de dos enginyers experts en la xarxa ferroviària, Isabel Pardo de Vera, que va ser durant un any i mig secretària d’estat d’Infraestructures i presidenta d’Adif, i Pere Macias, comissionat per al traspàs integral de Rodalies.
L’elefant que hi havia a l’habitació ja se’l poden imaginar, i algunes dades ajudaran a entendre el context del qual venim: a Espanya, durant els dotze anys compresos entre el 2007 i el 2019, no es va comprar ni un sol tren nou. I hi va haver anys del màxim desenvolupament del sistema radial de trens d’alta velocitat que el pressupost per a tota la xarxa convencional ferroviària espanyola (tot el que no era AVE) va ser de 250 milions d’euros. Si no es compren trens, si no es mantenen les línies, si no ens construeixen dobles vies, com volen que per anar a Puigcerdà no t’hagis d’acomiadar de la família com si fóssim a la postguerra, o que Manlleu no tingui una estació on la paret cau a trossos? Espanya és el segon país del món amb més quilòmetres de tren d’alta velocitat, després de la Xina, però també lidera la classificació d’ineficiència de la xarxa.
A la conversa va sortir la necessitat de lleialtat institucional i de cooperació entre administracions. El desig està molt bé, però la realitat és un mapa radial amb aparença de servei, perquè cal llegir-lo com una declaració de principis. I per això encara trigarem sis anys a tenir una xarxa de Rodalies dignes d’aquest nom.
