Allò que no es diu en els debats electorals
La nit de dijous a divendres comença la campanya electoral, que a Catalunya és només per a les eleccions municipals. Però de fet ja portem setmanes en plena campanya, amb multiplicació de debats i entrevistes a candidates i candidats. Arribem al pic de la propaganda quan ja tenim una idea força precisa de quins són els problemes que estan emergint com els més importants per part de les candidatures. A Catalunya, malgrat no haver-hi altres eleccions que les municipals, patim la contaminació dels anuncis electoralistes que va fent el govern central, que selecciona els àmbits en els quals vol impactar. Està clar que el de l’accés a l’habitatge ha estat seleccionat com a prioritari per al govern de Pedro Sánchez. Però també ho és per a la Generalitat de Catalunya tot i no haver-hi eleccions directament ni al Congrés ni al Parlament.
¿És l’accés a l’habitatge el principal problema de la ciutadania? ¿O és un problema construït, essencialment, a nivell polític i comunicatiu? Des de l’òptica econòmica fa angúnia focalitzar l’atenció en les mesures per facilitar l’accés a l’habitatge a qualsevol preu sense parar atenció en quins són els factors de fons del problema. Tenim una població jove més ben qualificada que mai, i més escassa –demogràficament– que mai, i resulta que està més mal remunerada que mai. La baixa remuneració del treball jove és el factor més distorsionador en l’accés a l’habitatge. La devaluació salarial decidida pel PP l’any 2012 ha tingut uns efectes profunds i que no es corregeixen amb les reformes impulsades per la ministra de Treball, Yolanda Díaz. Ha crescut un segment d’empreses molt orientades a aprofitar contractes de treball precaris que paguen salaris molt baixos fins i tot per treball relativament ben qualificat. Les queixes de manca de treballadors se centren en sectors on no es demana qualificació, o només poca qualificació. Seria un desastre si es fes massa cas a les peticions de facilitar d’urgència la immigració de treballadors si només han de servir per seguir engreixant sectors de baixa productivitat, precarietat laboral i baixos salaris, encara més si coincideixen amb beneficis alts. És un desastre més gran que no es faci tot el possible per atreure i potenciar empreses que demanden altes qualificacions i que estan disposades a pagar-les. Aquest és el teixit empresarial que volem i el que permetrà superar la manca de productivitat de les nostres terres.
Dissortadament això implica promoure canvis que són de maduració lenta, i que la vida política, per la seva immediatesa, deixa sovint de banda. Està molt bé que augmenti l’oferta de formació professional avançada i de formació professional dual, i cal donar més incentius per orientar la demanda d’estudis universitaris cap a aquells que la nostra societat necessita més. Amb l’enorme esforç pressupostari públic que es fa per abaixar les matrícules de les titulacions universitàries oficials de les universitats públiques, és molt inconvenient que el seu preu no orienti la demanda cap on es vol que vagi. Si les carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) són les que es volen promoure més, haurien de ser les més barates, i si sobren massivament graduats en altres estudis, haurien de ser els més cars. Més val un estudiant que hagi iniciat uns estudis STEM encara que no els pugui acabar que un que acabi estudis que no tenen demanda.
Vet aquí grans temes que condicionen molt el nostre futur i especialment el futur dels més joves, però que no surten al debat. Es podria dir que “no toquen” en unes eleccions municipals. Però tampoc tocarien alguns dels quals es parla molt. I els de la qualificació educativa, que són transcendentals, no es tracten en cap de les nostres campanyes electorals, ni municipals, ni autonòmiques, ni estatals ni europees. Aquesta és l’essència del problema: que no el prioritzem.
Es diu que els nòmades digitals comencen a tenir un impacte en l’increment dels preus de l’habitatge, especialment de lloguer. En lloc de criticar-ho podríem felicitar-nos-en. És molt millor omplir les nostres ciutats, barris i pobles de nòmades digitals que d’apartaments turístics. ¿No voldríem que fills i nets tinguessin l’oportunitat, la formació i la capacitat de ser nòmades digitals? ¿O volem orientar-los cap a feines de baixa qualificació, baixa remuneració i precarietat laboral?
El món municipal disposa relativament de més recursos que els governs autonòmics donades les seves obligacions. Gaudeixen de sistemes de finançament que són l’enveja de les comunitats autònomes, per l’autonomia d’ingressos i per la llibertat de despesa de què disposen. Prioritzar adequadament com es gasten els seus recursos és fonamental. Costa veure que l’actual debat electoral ataqui aquests problemes.
