Tot allò que no sabem ni volem saber

El temps que ocupen les xarxes socials a la nostra vida quotidiana ha encetat grans recerques, debats i preocupacions més que justificades sobre la circulació de notícies falses i de desinformació. El seu impacte en l’empobriment dels resultats escolars, les interferències en la gestió de la salut, el descrèdit de la política i la crisi de la democràcia, la irrupció de noves formes de discriminació i desigualtat social i, en general, sobre el que creiem –erròniament– que sabem i el que ignorem, és d’una magnitud tan gran com encara poc coneguda.

Fa poc ha circulat un gràfic (que parteix d'un estudi de Stanford) a les mateixes xarxes sobre com les parelles nord-americanes s’han conegut al llarg dels darrers cent anys i que és extremadament significatiu perquè dibuixa de manera contundent els canvis socials que s’han produït en els estils de vida. Segons la investigació, si el 1930 les parelles es coneixien principalment –a parts gairebé iguals d'un 20%– per la família, l’escola o els amics, ara la trobada es faria en un 14% pels amics, en un 4,5% per la família, poc més d’un 3% per l’escola... i en un 60% pels contactes en línia. És a dir, un trastocament radical en les formes d’interacció interpersonal.

La irrupció de les xarxes socials, doncs, determina en molt bona part allò que sabem del món que ens envolta. Ja no és la transmissió oral ni la familiar, l'escolar o la religiosa, ja no són els mitjans clàssics de comunicació, sinó que és allò que circula per internet el que ens proporciona el saber fonamental per orientar-nos –o desorientar-nos– per a la vida. I els vells mecanismes de fals coneixement que ja havien estudiat les ciències socials –la indefensió apresa, el biaix de confirmació, l’aversió al risc, l’efecte by-stander i d’altres–, ara troben acomodació a les xarxes a través d’algorismes que els han après amb diligència.

Tanmateix, si bé el periodisme ha posat molt l’atenció en el funcionament de la informació falsa i la desinformació –per la part que els toca–, la qüestió sobre què no sabem encara és de més abast i transcendència. El que en podríem dir una sociologia de la ignorànciacontemporània hauria d’estudiar també els mecanismes d’autoengany social i que afecten directament què no volem saber, què volem que no se sàpiga i, encara, què no sabem que no podrem arribar a saber mai. Caldria explorar quins són els àmbits en què som capaços d’aplicar tot el nostre escepticisme i desconfiança –on fàcilment exclamem: “Ja m’agradaria saber-ho!”–, i en quins ens mostrem crèduls i prou ingènuament confiats per dir: “Ja m’ho pensava!”

Particularment, trobo especialment rellevant el camp i l’extensió d’allò que no sabem que no es pot arribar a saber. És freqüent que coneixements parcials, provisionals o altament especulatius siguin considerats totals, definitius i demostrats. És el cas de la majoria d’estudis d’opinió pública dels quals s’ignoren metodologies deficients, elevats marges d’error o preguntes formulades per obtenir respostes esbiaixades. En altres articles ja he mostrat la meva sorpresa pel fet que tot i saber que un 20% o un 25% dels intercanvis econòmics es desenvolupen a les fosques del control públic, no es tinguin en compte a l’hora de donar dades sobre les proporcions de persones en suposat risc de pobresa o sobre el creixement real d’una economia nacional.

També sorprèn, i molt, el grau de desconeixement sobre els nivells de violència –de gènere, o entre pares i fills, per exemple– i de vulneració dels drets humans més elementals en determinats contextos culturals, ètnics o religiosos. O com és que només es denuncia el racisme de l’autòcton cap a l’immigrant i s’ignora el racisme en direcció contrària o entre els mateixos col·lectius quan són qualificats de vulnerables. Podem parlar d’una ignorància volguda i condescendent al servei de la protecció benintencionada de determinats col·lectius i interessos, o es tracta de l’ocultació d’allò que podria posar en risc el nostre confort ideològic? Són ignoràncies per protegir els altres o a nosaltres mateixos?

Tot plegat, passa que els processos d’ocultació d’allò que podríem saber i que s’amaga o ens amaguem, serveixen per accentuar la desconfiança de tots amb tots. Que l’objectivitat absoluta no existeix, ja ho sabem. Però és legítim, possible i necessari buscar la veritat. Cal acostar-s’hi i descobrir-la ni que sigui a petita escala. I em sembla urgent aprofundir en una sociologia de la ignorància, de l’actual gust per l’engany i per aquesta renúncia voler saber la veritat que sembla que ens caracteritza.