Allò que s’ha perdut

Tampoc és que sorprengui gaire, però la ‘causa catalana’ ha fet que el poc que quedava del PSOE com a força socialdemòcrata alternativa al poder conservador del PPs’hagi acabat d’esvair per complet durant les darreres dues setmanes.

Més enllà d’Armengol o Núria Parlón –encara mantenen una certa dignitat discursiva que contrasta amb el jacobinisme integrista–, el partit ha quedat reduït a una caricatura; una marca prescindible, una franquícia obsoleta. Una vegada desarticulats els matisos territorials que històricament havien separat els ‘socialistes’ d’aquella concepció de l’Espanya ‘una, gran i lliure’, ja ni tan sols serveix la retòrica basada en les presumptes polítiques socials confrontades a les receptes de la dreta.

Per cert, la defunció de la formació tampoc no farà créixer Podem, liderat per un Iglesias desaparegut, tan confós i contradictori, o més, que el mateix Sánchez.

Rajoy va arribar per quedar-hi, el temps que vulgui. Qui ho hauria dit.

Entre el 155 i una DUI que no acaba d’arribar, el debat de política general que comença dimarts al Parlament esdevé gairebé una qüestió accessòria. La principal novetat serà el debut de Biel Company en aquesta mena de cites. L’observaran amb lupa, els seus i els rivals. Cal esperar que faci una intervenció sense estridències, mirant de projectar-se com a alternativa seriosa per ocupar el Consolat d’aquí a un any i mig. Però que no s’hi acostumin, serà una aparició fugaç. La setmana següent Marga Prohens tornarà a fer de portaveu. Puc entendre l’estratègia del PP per no cremar el líder, però a mi aquesta jugada em fa pensar en aquelles famílies, genuïnament patriarcals, en què ella cuina durant tota la setmana i ell fa la torrada de diumenge per lluir-se davant els amics.

Som inaccessible a la mitomania, però em rebenta que morin els grans. Federico Luppi era la veritat feta interpretació. El talent, la versemblança, el naturalisme brillant.

Fa uns anys el vaig entrevistar. Parlàrem de cinema, en general, més que de la seva trajectòria en particular, perquè no deixava que jo el convertís en el centre de la conversa. “Som un cinèfil sense cura. Una pel·lícula, tot i que sigui de les dolentes, sempre té una frase, un moment, un personatge, una escena... que em pot alegrar el dia”. Només guard dues fotografies amb actors o actrius i una és amb ell.

El díptic teatral sobre l’arxiduc Lluís Salvador que s’ha estrenat en les darreres setmanes al Principal de Palma em deixa amb la sensació que la figura donava per a bastant més. Dir que José Carlos Llop, autor de 'La nit de Catalina Homar', escriu com els àngels és una obvietat, però, si el text no té direcció, el resultat és un exercici pla, sense ànima.

Tampoc no fa falta dir que Carme Riera –autora de 'Les darreres paraules'– és molt gran. En aquest cas, m’interessa l’aproximació al personatge que ha fet l’autora, presentant l’home que va estimar i odiar, i el to que li ha donat Rafel Duran, amb un Andreu Benito que sempre convenç.

PD: Falten aproximadament 20 mesos perquè acabi la legislatura i la pedra continua dreta. #SaFeixinaSíQueTomba.