Allò que el vent s’endugué

Acab de llegir el meu horòscop d’aquesta setmana i em diu que “he de practicar l’equanimitat i els enfocaments raonables”. Com a tota profecia des dels temps de #Nostradamus, no especificava envers què o qui i això, digau-me primfilat, m’ha preocupat ferm. Sé que pensareu que som un home amb estudis que no hauria d’aplicar-se fil per randa allò que li diu la previsió estel·lar, emperò quan ets a punt d’escriure una columna com aquesta, et veus impel·lit a haver de fer-hi una mica de cas si no vols pecar de maniqueu davant tot Balears, i més quan Saturn transita per la teva casa 3. I fa una estona que pens i repens quin hauria de ser l’enfocament raonable d’avui. I per moltes voltes que hi he fet, no veig manera humana de ser equànim amb un tema com el de les pensions.

Després de les protestes lògiques per la pujada mísera del 0’25% i l’èxit de convocatòria de la vaga feminista del #8M, els nostres pròcers han decidit que convé aplicar aquella màxima lampedussiana del “canviar qualque cosa perquè tot romangui igual” (allò que els moderns en diuen “canvis cosmètics” per acontentar el populatxo) i la millor opció que se’ls ha acudit ha estat fer un monogràfic sobre el futur dels pensionistes dels país anomenat Espanya a la finalització del qual res no havia canviat. Supòs que qualque assessor àulic deu haver pensat que almanco així els governats estaríem entretenguts. I que de passada també tendríem la sensació que si no ens apugen les pensions és perquè no poden i no perquè no vulguin. El detall que hom hagi trobat com per art de màgia sota una rajola del Ministeri de Foment un raconet amb 527 milions amb els quals rescatar l’enèsima autopista, no ens ha de fer malfiats. Qui no té un fons d’emergència? El problema són les prioritats que cadascú té a l’hora de gastar aquest raconet que qui més qui manco procura ocultar sota el matalàs. El rescat d’autopistes per tornar-les a privatitzar tot d’una i engreixar les butxaques dels nostres amics que d’aquí a un parell d’anys ens tornaran el favor en forma de cadira en un consell consultiu, mola. Apujar l’IPC a milions de pensionistes, ja ho veurem quan arribi el moment de tornar a demanar-los el vot per als propers 4 anys. No avancem esdeveniments.

Amb una classe mitjana en perill d’extinció, els pensionistes han estat el suport de molta de gent que fa anys que bota, com feia l’abella Maia amb les flors, d’una feina precària a una altra més precària encara. Des que va començar la famosa crisi, els successius governs espanyols del s.XXI s’han fet seva la teoria de la llei de bronze dels salaris, és a dir, els han rebaixat tant que només donen per cobrir les necessitats mínimes de subsistència personal i evitar, d’aquesta manera, una revolta com en època de la Revolució Francesa. Emperò hem tocat ja el moll de l’os i els pensionistes n’estan farts i han reclamat el seu dret a tenir una jubilació digna i, sobretot, descansada. Hi ha qui diu que els que han lluitat sempre han estat els mateixos. Els estudiants del #MaigDel68 que ens prohibiren prohibir són els jubilats que aquest cap de setmana sortiran al carrer a lluitar pel nostre dret a un futur millor. Una vegada més, ens donen una lliçó de dignitat que caldria no oblidar. Com també caldria recordar, si l’èxit de trobada és tan multitudinari com s’espera, quin partit serà el primer d’apuntar-se el trumfo de ser el gran defensor dels pensionistes. S’admeten apostes.

M’agradaria acabar amb una nota d’alegria i recordar que aquesta setmana no tot ha estat tristor i dissort. Els Anegats tornen a tocar i Carme Riera acaba de publicar 'Venjaré la teva mort', el retorn de l’escriptora mallorquina a la novel·la negra. Talment com si fos la llei de bronze de la vida, quan et penses que ja no et queden motius per a l’esperança i penses en rebel·lar-te, et retrobes amb grups de la teva joventut i amb autors que et fan sentir com a casa i albires, com si fossis n’Escarlata O’Hara davallant les escales de la seva mansió quan en Rhett Butler li fugia, que no està tot perdut i que potser no arribaràs a jubilar-te fins als 80, emperò que “després de tot, demà serà un altre dia”. I et tornes a il·lusionar. Puta esperança!