Allò que el verd s’endugué
Han passat cinc anys des que la marea verda inundà Palma en contra de la política educativa del govern del Partit Popular. Vist amb perspectiva, en un lustre han canviat totalment els eixos al voltant del quals girava l’opinió publicada i l’actualitat política del nostre país.
Fa cinc anys semblava que havíem passat pàgina pel que fa al debat sobre el model territorial i, per tant, econòmic d’aquesta illa. Ni de prop fer-s’hi.
De fet, la crisi econòmica de 2008 i la mobilització que aixecaren les polítiques de José Ramón Bauzà facilitaren que es desatengués el profund debat teòric i estratègic que transformà el moviment ecologista de Mallorca des de 2003 fins a l’actualitat.
La derrota a les urnes del primer Pacte de Progrés i, sobretot, el consum generalitzat de territori que suposà la legislatura PP-UM encetaren l’evolució del moviment ecologista.
N’hi ha prou de capbussar-se en els textos teòrics d’alguns dels actuals portaveus de l’ecologisme més abrandat per adonar-se de la revisió crítica que es feia, ja llavors, d’algunes mobilitzacions del passat. Si en els anys vuitanta, el turisme podria haver estat una excusa pera preservar espais naturals emblemàtics, al començament del segle XXI es tenia ja una visió global d’un model econòmic territorialment insaciable, amb un consum com a illa insolidari mundialment i socialment regressiu per als mateixos treballadors.
La segona versió del Pacte de Progrés el 2007, el crac mundial de 2008 i la majoria absolutíssima del PP el 2011 varen fer que el debat territorial perdés actualitat i la mutació que vivia el moviment ecologista només sortís a la llum pública en comptagotes. Per exemple, algun article sobre les diferències de visió que hi havia dins la principal organització ecologista, el GOB, molt lligades a la perspectiva generacional.
El 2015, per primera vegada des de 1999, l’esquerra arribà al poder a les Illes Balears sense la necessitat immediata de posar pau en la qüestió mediambiental i sense haver de pactar amb el centredreta nacionalista. El lema que els partits de l’oposició brandaren contra el govern del PP no fou “no més urbanitzacions”, com el 1999, o “no més carreteres”, com el 2007, sinó “pau al món educatiu i recuperació de drets socials”. Tanmateix, el debat sobre el model econòmic i territorial hi era, tot i que no se’l veiés.
En el moment de començar la tercera experiència autonòmica del Pacte de Progrés, el moviment ecologista s’assemblava poc al que convocà la manifestació del 18 de març de 2007.
Per una banda, han sorgit nous col·lectius com Terraferida, l’activisme s’ha digitalitzat i l’organització ha tornat més horitzontal. Aquestes dues característiques, amb una influència clara del moviment 15M. En la mateixa línia, el moviment ecologista s’ha aliat amb altres col·lectius fora del seu àmbit que també lluiten contra les conseqüències de l’actual model econòmic, com per exemple Ciutat per a qui l’habita.
Per altra banda, la teorització actual del moviment ecologista no posa el focus tant en les conseqüències, els espais afectats, sinó en les causes, un model econòmic totalment turistitzat. És a dir, per a l’ecologisme ja no existeix un turisme bo i un turisme dolent. El mal principal d’aquesta terra seria el turisme sense adjectius, com comença a plantejar-se en diverses ciutats i territoris del món per l’arribada massiva de gent a un determinat lloc i les conseqüències negatives de tipus ecològic, econòmic i social que això comporta.
Amb tot, els actuals governants, arribats amb unes prioritats diferents, es toparen amb dos estius de rècords turístics i amb la necessitat, com té tota administració a curt termini, de gestionar pragmàticament el model econòmic que existeix aquí i ara.
Arribats a aquest punt, el xoc entre la realpolitik del Pacte i l’esmena a la totalitat al turisme per part del moviment ecologista era inevitable. La topada ha estat especialment traumàtica per a una part de l’electorat d’esquerres, que és reticent a manifestar-se contra un govern del seu mateix color polític, però que, pel clima antipartits regnant, confia més en els moviments socials que en l’opció que posà dins l’urna. I amb aquest panorama, al maig, eleccions.
