“La veu de la Bonet ens ensenya allò que érem, allò que som i allò que volem ser”, digué Biel Mesquida en l’acte inicial de la commemoració dels 50 anys de Maria del Mar Bonet sobre els escenaris. I, per un moment, vaig voler creure que vivíem en un país tan normal que érem capaços de celebrar l’excepció de mig segle de carrera artística d’una cantant que l’ha passejat amb orgull per mig món, al país. És un privilegi tenir creadors com ella, que han convertit el seu amor per un país, per la seva cultura, el paisatge i la llengua, en un instrument de concòrdia que agermana cultures, mescla ritmes i teixeix ponts. Però ho seria més saber que és reconeguda, estimada i, fins i tot, exhibida amb orgull com a pròpia per una majoria dels ciutadans d’aquest país. I no és així. I no ho és amb “la Bonet” –com l’anomena Mesquida– ni amb cap dels creadors que, al llarg de la història, han fet més gran el país amb la seva tasca necessàriament transgressora. El poder, com a molt, els ha utilitzat com a bufons per a l’entreteniment particular, però no ha treballat mai per construir l’imaginari col·lectiu amb ells. I sense compartir imaginari, la societat només es pot reconèixer en l’ètnia, la petitesa excloent de la tribu. Són els creadors, juntament amb els drets conquerits i els deures acceptats, els que configuren el sentiment republicà de pertinença a un projecte social en el qual s’ho paga participar. Ara que tenim governants que semblen anhelar aquest model (si no, què hi feia Armengol al costat de Maria del Mar a sobre l’escenari?), és hora de treballar-lo. El país s’ha de reconèixer en els intel·lectuals, els artistes, els científics... que el milloren, no amb les paparres que fins ara l’usen.