Allò que s’anomenà ‘Bé essencial’
Va ser en aquesta mateixa legislatura que a la cultura se li va donar oficialment la categoria de ‘Bé essencial’. Ho va fer el Govern de Francina Armengol, sí, empès per les necessitats que generava la situació extraordinària dels primers moments –i més durs– de la pandèmia de la covid-19. Però la vida ha tornat a la ‘normalitat’ i a la cultura no se li ha llevat, una altra vegada de manera oficial, el títol de ‘Bé essencial’. Certament, és una categoria que per a l’Executiu, per a qualsevol executiu, és molt mala d’extingir. No em vull imaginar la reacció a la notícia “La cultura ja no és un Bé essencial per al Govern balear”. Però, ja que té aquesta consideració i que ningú sembla disposat a ficar-se en el jardí d’esvair-la, s’hauria mantenir també la coherència amb la declaració que se n’ha fet.
Deixant de banda que mai, tampoc en els primers temps de la nominació, ens han fet sentir que aquest títol de ‘Bé essencial’ es tradueixi en unes polítiques i un suport ferms a la cultura, el darrer capítol ha estat que en els pressupostos del Govern per a l’any que és a prop de començar no hi ha més doblers per a l’apartat cultural. És clar que hi haurà qui digui que els doblers no ho són tot. I no ho són si s’assumeix la responsabilitat de fer una acció cultural per al país. És, per exemple, allò que va fer Televisió de Mallorca amb un pressupost baixíssim. I és el que no veim que vulgui fer IB3 Televisió –la ràdio, aquesta temporada, amb els nous programes d’Araceli Bosch i Margalida Mateu, demostra una altra intenció–, que cada dos per tres suma un programa més de gent que menja, un costumisme en el qual un mitjà públic no s’hi hauria d’instal·lar. Això si qualcú creu que la cultura és un ‘Bé essencial’.