"Als espanyols"
D’ençà que vaig llegir l’editorial de diumenge del diari El País em pregunto quina recepció tindria un editorial d’un mitjà de línia independentista (o sobiranista, o pro referèndum, o senzillament “catalanista”) que es titulés “Als espanyols” i que estigués redactat des d’una arrogància tan exaltada com la que traspuava el text del “diario global en español”. Per damunt i per dins de tot l’editorial hi planava la qüestió que els indults deixaran sense resoldre i sobre la qual discutirem en els propers mesos, qui sap si anys: la de la reversibilitat d’aquests indults. I, lligada amb aquesta mateixa reversibilitat, la qüestió del penediment. Si l’indult és a condició de la renúncia a idees i a objectius democràticament legítims (la independència de Catalunya ho és, com ho és la independència d’Escòcia, o del Quebec), si la concòrdia ha de consistir en una espècie de mitja tolerància desganada i recelosa, en una vigilància que esperi el moment de tornar a castigar els descarrilats, aleshores no hi haurà el “temps per a la concòrdia” que fa uns dies anunciava, bíblic, Pedro Sánchez. Només hi haurà temps per al càstig, i tot el que no sigui càstig (si es fan les coses tal com les plantejava l’editorial d’El País) serà un interval entre dos càstigs.
Perquè el pacte funcioni hi ha d’haver, com deia Ábalos aquest diumenge, contrapartides per les dues bandes. Per part de l’independentisme s’hauran de fer gestos, d’acord. Però per part d’Espanya també en calen, de gestos, i han d’anar més enllà d’obrir les portes als presos polítics o deixar tornar els exiliats. Espanya, per posar només un exemple, és el país que va enviar dotze mil policies a apallissar ciutadans perquè votaven en un referèndum, i després s’ha passat anys promovent la versió oficial segons la qual aquells policies només es defensaven d’una multitud violenta i ferotge com mai s’havia vist.
Espanya també és el país on, tan bon punt es parla de cercar una solució acordada, un munt de veus es posen a increpar, o directament a insultar, aquest ens abstracte i despersonalitzat que anomenen “els catalans”. Des d’estómacs agraïts com l’escriptor Cercas (que en altres èpoques es dedicava a fer el paper d’extremeny agraït, per caure bé al pujolisme) fins a esguerros de la política com García-Page o Revilla (cal citar Revilla cada dia), aquí tothom es veu amb cor de dir qualsevol barbaritat contra “els catalans”, perquè surt de franc. I així, certament, no es construeix un clima favorable a la concòrdia. Si haguéssim d’escriure un editorial “als espanyols”, evitaríem tota agror i els donaríem un consell cordial: mirin de desempallegar-se del nacionalisme espanyol, perquè és, aquest sí, el pitjor enemic d’Espanya. És una màquina de generar sentiment d’inferioritat, ànsies de revenja, supremacisme i endarreriment. La negació de la diversitat política, cultural i lingüística és el motiu pel qual ha d’arrossegar la seva llegenda negra a ulls de la comunitat internacional, i pel qual, també, du tres segles fracassant com a projecte nacional.
Sebastià Alzamora és escriptor
