Les alternatives a l’extrema dreta

Més de l'11% dels votants a les eleccions catalanes de diumenge passat van optar per un partit d’extrema dreta. El 7,96% van optar per Vox, la majoria a la província de Barcelona. El 3,78% per Aliança Catalana, sobretot a la Catalunya interior, i en concret en comarques com el Ripollès, la Garrotxa o el Pla d’Urgell. Respecte a les eleccions autonòmiques del 2021, l’augment de l’extrema dreta en percentatge (4% més) i escons (2 més) s’explica fonamentalment per la irrupció d’Aliança Catalana.

La presència de l’extrema dreta a Catalunya no és nova. A les eleccions autonòmiques del 2010 Plataforma per Catalunya (PxC) va obtenir el 2,4% dels vots i es va quedar a les portes de la representació parlamentària. A les eleccions municipals del 2011 va arribar a un total de 67 regidors, amb representació en municipis com Salt, Mataró o l’Hospitalet de Llobregat. PxC era un partit d’un sol tema, la immigració, que abordava des dels tres arguments clàssics de l’extrema dreta europea: seguretat, relacionant immigració amb delinqüència; serveis públics, demanant prioritat “per als de casa”, i identitat, sobretot en termes de valors liberals i del suposat xoc entre Occident i l'islam. 

Després d’uns anys en què el debat polític va quedar eclipsat per altres qüestions, el tema de la immigració ha tornat a primera línia. Vox fa temps que en parla, però fins ara no de forma central. És segurament a remolc d’Aliança Catalana que hi ha entrat de ple. Tot i compartir agenda en el tema migratori, Vox i Aliança Catalana no poden ser més antagònics en la qüestió nacional i, per tant, en la definició del nosaltres. Igual que amb l’extrema dreta europea, també representada per dues formacions aparentment irreconciliables, aquesta divisió dificulta la seva capacitat de convertir-se en un partit determinant.

L’auge de l’extrema dreta a Europa i a Amèrica del Nord s’explica per múltiples factors, com l’augment de les desigualtats, el retrocés de l’estat del benestar, les pors creixents en un context de crisis múltiples o la percepció de promeses incomplertes, especialment per part dels joves, homes i blancs. També podríem parlar de la capacitat dels partits d’extrema dreta per mobilitzar tots aquests malestars. O del paper que hi tenen la resta de forces polítiques, sigui per acció o per omissió. 

Sobre això últim, d’aquesta campanya electoral val la pena mencionar dues qüestions. La primera és que ERC, el PSC, Junts, la CUP i Comuns Sumar van signar un document –elaborat per la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR)– en què es comprometien a no pactar amb l’extrema dreta ni acceptar els seus vots per a la investidura. Si bé aïllar l’extrema dreta i limitar la seva presència a les institucions és important, anunciar-ho dies abans de les eleccions corre el perill de fer-los publicitat i augmentar la seva “desitjabilitat” en tant que víctimes del “sistema” que tant denuncien.

La segona qüestió és que, en aquesta campanya electoral, la resta de forces polítiques han renunciat a jugar la carta de la immigració. Les més proclius a fer-ho, per inclinació d’una part dels seus potencials votants, però també per mobilització del tema en ocasions anteriors, eren el PP, Junts i el PSC. Tot i així, excepte algunes declaracions puntuals per part del PP, no han entrat en el joc. “La multireincidència té a veure amb la pobresa”, deia Carles Puigdemont en un acte de campanya. Si “s’acull i integra l’immigrant”, la immigració enriqueix la nostra identitat, argumentava Salvador Illa al Col·legi d’Economistes. No és un tema menor. Sabem molt bé que quan la immigració entra en campanya i la majoria de forces polítiques accepten problematitzar-la, l’extrema dreta guanya.

No parlar-ne és important. Però saber-ne parlar, també. En un article recent a l’ARA, Salvador Cardús sostenia que, enfront del discurs descarnat, descarat i xenòfob de l’extrema dreta, “les alternatives no passen d’intentar esquivar el debat, de recórrer al discurs tòpic o de refugiar-se en els eufemismes”. I afegia: “Amb això no n’hi ha prou”. Ara que tindrem 13 diputats d’extrema dreta al Parlament de Catalunya i que per primera vegada faran de la immigració un dels seus principals cavalls de batalla, és més important que mai definir aquestes alternatives. 

Les alternatives passen per més polítiques públiques, perquè ningú se senti abandonat pel camí. Passen també per més treball comunitari: sabem que a més teixit associatiu més confiança i, en conseqüència, menys vot cap a l’extrema dreta. I passen també per teixir nous consensos i dibuixar entre tots (partits polítics, administracions, tercer sector, societat civil i acadèmics) noves definicions, tant de la problemàtica com de les solucions. No hi ha temps a perdre. S’ha de fer la feina abans que arribin noves eleccions.