Una altra balearitat és possible?
El col·laborador de l'AR ABalears Antoni Janer Torrens va publicar poc abans de Nadal (ARA Diumenge, 23 de desembre) un interessantíssim reportatge, 'La Balanguera que no pogué filar la balearitat', en el qual reconstrueix el camí frustrat de la proposta, l’any 1983, per convertir aquest poema de Joan Alcover, amb música d’Amadeu Vives, en l’himne de les Illes Balears.
L’autor es va interessar per la posició que va tenir el PSM de Menorca davant la proposta, i em va demanar que l’hi explicàs. Vaig conversar amb alguns militants històrics del partit menorquinista i, com molt bé escriu Janer, més que una oposició frontal hi va haver una actitud de prevenció davant el camí que prendria el recent autogovern de les Illes Balears, encara a les beceroles.
Sis anys abans, el juliol de 1977, els partits polítics de Menorca havien signat el Pacte del Toro per l’autonomia de Menorca, un acord que establia les bases comunes per desenvolupar el procés autonòmic. A diferència de 1931, quan Menorca va rebutjar majoritàriament l’avantprojecte d’estatut d’autonomia impulsat per l’Associació per la Cultura de Mallorca, l’any 1977 es va imposar el pragmatisme: l’autonomia de les Illes Balears era el camí viable en el marc de la nova Constitució espanyola. Però la suspicàcia històrica subsistia, i hi havia el temor que l’autonomia comportàs substituir el centralisme de Madrid per una excessiva dependència de Palma. Per açò el Pacte del Toro va voler fixar els mínims d’una autonomia balear acceptable: el futur Estatut havia de reconèixer la personalitat politicoadministrativa de cada illa, i donar preeminència a les institucions insulars (un Consell General a cada illa), creant alhora un Gran i General Consell interinsular de caràcter representatiu i coordinador.
L’Estatut d’autonomia de 1983 no va satisfer les aspiracions del menorquinisme polític: i no només per una qüestió de grau –el sostre o la capacitat d’autogovern que l’Estat atorgava a les Illes Balears–, sinó també per l’arquitectura institucional que consagrava aquesta llei orgànica. La Comunitat Autònoma de les Illes Balears tindria un Parlament i un Govern, però els consells insulars quedaven relegats a simples entitats de règim local supramunicipal –com les diputacions provincials a la resta de l’Estat–, sense assolir la condició de governs insulars dins l’estructura institucional de la CAIB.
Aquest dèficit va ser parcialment esmenat amb la reforma de l’Estatut de 2007, que sí que reconeix els consells insulars com a institucions autonòmiques, i va establir unes competències pròpies dels consells (article 70) i els donava capacitat reglamentària sobre aquestes competències. Tot i això, amb l’argument de la coordinació i de la necessitat de vetllar per l’equilibri i la cohesió territorial entre les diferents illes, alguns grups polítics van fer incloure en el nou Estatut unes clàusules de salvaguarda de la preeminència del Govern de les Illes Balears damunt els consells insulars.
La política no és només el que diuen les lleis, sinó allò que es fa amb elles, i l’Estatut, com totes les lleis, es pot aplicar amb un criteri restrictiu o flexible. I el fet és que la praxi política habitual del Govern de les Illes Balears –també quan ha governat l’esquerra– ha estat la maximització del seu paper en el disseny i execució de les polítiques públiques, i la consegüent subordinació dels consells insulars, a vegades vists més com una nosa necessària que com la virtut més important per teixir un vincle sòlid i perdurable entre les nostres illes (aquesta realitat, ves per on, ha perjudicat especialment el Consell de Mallorca, que arrossega un problema d’identitat i rellevància no resolt). Per açò el menorquinisme polític avui continua aspirant a una reforma més essencial de l’Estatut d’autonomia que converteixi els consells insulars en autèntics governs, amb més capacitat, més competències i menys dependència de l’Executiu balear.
Açò no obstant, el context polític actual, amb una dreta visceralment contrària a l’autogovern, torna a imposar el pragmatisme. La dreta s’escora cap a una visió cada vegada més nacionalista, centralista i piramidal de l’Estat, i no podem badar. Cal centrar tots els esforços a exigir i mantenir la dignitat i els drets de les institucions autonòmiques, i preparar l’alternativa imprescindible perquè el nacionalisme espanyol i el sucursalisme balear –provincià, carrincló, vulgar– no aconsegueixin els seus objectius.
En tot cas, mentre anam preparant una nova majoria progressista i sobiranista per recuperar els governs insulars, hauríem d’aprendre les lliçons dels darrers quaranta anys i ser conscients que, si qualque dia és possible una altra balearitat, serà perquè és teixida de baix a dalt, democràtica i representativa de la pluralitat d’aquestes illes. Perquè cada oportunitat que perdem és terreny abonat a la desafecció, i metzina per als qui volen incendiar l’autogovern.
