Una altra cimera i cap esperança

La Cimera del Clima que s’està celebrant a Dubai, la COP28, que encara dura, ja ens ha deixat més preguntes que respostes, la mateixa desconfiança de sempre o fins augmentada, i un rècord molt qüestionable: l’assistència de 100.000 persones, quatre vegades més que en l’anterior COP. Que hi vagi més gent no està intrínsecament relacionat amb el fet que s’aportin més solucions ni més immediatament. Per això una de les preguntes que sorgeixen inevitablement és: ¿cal que totes aquestes persones es desplacin amb transports contaminants per parlar de com han de solucionar els països el tema del canvi climàtic? ¿Cal que es desplaci algú quan sabem que totes aquestes cimeres tenen un cost ecològic i econòmic desproporcionat, tenint en compte els acords als quals no arriben mai? Si hi hagués algun país al món governat pensant en el futur i no en el present immediat que dona els vots, ¿voleu dir que no ens n’hauríem assabentat, ja? ¿Cal muntar tot aquest circ per continuar ofenent la ciutadania, com si no tinguéssim prou circs i guerres evitables? ¿Pot ser quasi igual d’eficaç però molt més barat i ecològic posar un ciri a la Verge i esperar que plogui i que no pugi més l’escalfament global? 

Ens hem acostumat a veure la paraula cimera i a no esperar-ne res. Normal. Hi ha prou exemples per arribar a la frustració global. Què hem d’esperar quan el president d’aquesta COP28 és un polític d’un país de lleis anacròniques i feudals, un xeic petrolier que nega la relació científica entre combustibles fòssils i canvi climàtic? Què ens pot fer pensar que un individu com Froilán de Marichalar estigui “treballant” en aquesta trobada mundial? Quants froilans més hi pot haver? Què ens hem de creure si la COP27 va servir per tancar acords de compravenda de gas i quan molts dels representants que van a aquestes cimeres són llops amb pell de xai? Aquest any els rècords de temperatura s’han destacat d’una manera visible i angoixant. Els mitjans no es cansen de repetir-ho. Les angoixes no es cansen d’augmentar. Però que hi hagi aquestes xifres insòlites no ens sorprèn, perquè no veiem mesures eficaces que ens facin creure que, a curt termini, hi ha una possibilitat de millora. Fa anys que esperem que el capitalisme afluixi la seva voracitat. Però l’únic que veiem és com les grans fortunes augmenten amb els seus jets privats corresponents, com els països rics decideixen pagar als pobres per contaminar per sobre de les seves possibilitats i poder continuar fent-ho, i com es fan cimeres climàtiques a països enmig del desert que munten pistes d’esquí als seus centres comercials. Que el món sigui un acudit a mi ja m’està bé. El problema és que morts de set i de calor no podrem riure massa més.  

Però no està tot perdut. És temps d’immaculades concepcions, plenes de gràcia, i almenys aquestes han quedat lliures de pecats, gràcies a Déu. Si les cimeres climàtiques continuen a aquest ritme escandalós i inútil, serà molt més fàcil i entretingut tenir fe en els dogmes de l’Església catòlica. Per cert, que a Dubai també hi havia d’anar el papa Francesc però per culpa d’una grip terrenal va haver de cancel·lar el viatge. Els que no van posar excusa van ser Joe Biden ni Xi Jinping, els líders dels dos països més contaminants del planeta. Potser aquests són els que han considerat que tot plegat es podia resoldre per videoconferència. En tot cas, abans resoldrem el misteri de la immaculada concepció que el de saber per què es continuen fent cimeres contaminants contra el canvi climàtic.